Durant la Segona Guerra Mundial es van mobilitzar centenars de milers de recursos humans de l’excèrcit americà i molt de material bèl·lic. També es va mobilitzar molta intel·ligència. Un exemple d’aquesta inversió en intel·ligència és el modest però fascinant treball que va realitzar Ruth Benedict. Al juny de 1944 la guerra del Pacífic estava en el seu apogeu. Dos anys i mig de lluita contra els japonesos havien demostrat als nord-americans que la victòria no seria gens fàcil. Els problemes logístics no eren els únics, s'enfrontaven a un enemic formidable, un enemic, profundament estrany.
Benedict comparava Japó amb la Rússia dels Tzars ja que les dues són nacions amb una gran estratègia militar, però que no pertanyen a la tradició cultural d’occident. Per als japonesos no existien els acords bèl·lics que les nacions occidentals havien arribat a acceptar com a actituds humanes naturals. La controvèrsia de base, el problema principal reia en la pròpia naturalesa de “l’enemic”. A Benedict, doncs, li interessava entendre els valors, ideologies, actituds i comportaments dels japonesos per saber com calia enfrontar-s’hi.
Un exemple del tarannà nipó, que tant estranyava al poble americà és l’actitud dels japonesos davant la derrota. Per ells «la muerte era la victoria del espíritu». «El honor estaba íntimamente ligado a la idea de morir luchando.» «Los japoneses nos acusaban de cobardia. (...) La única virtud estaba en aceptar los riesgos de la vida y la muerte; era indigno tomar precauciones.»
Els soldats preferien morir abans que sentir la vergonya de rendir-se. S’havien donat casos de presoners que ajudaven als americans perquè, un cop capturats, deixaven d’autoconsiderar-se japonesos. No tenien cap tracte especial cap als presoners ni cap als ferits, el millor era matar-los.
Per tant, el tema que més interessa a Benedict és descriure la societat japonesa a occident, per fer-ho es centra, com hem vist, en la mentalitat del Japó per afrontar guerres. Però també posa de relleu d’altres aspectes de la cultura nipona: la vida familiar i l’educació dels infants, la història i reformes japoneses, el fracàs d’intentar expandir mundialment el seu sistema, la relació amb els avantpassats, l’autodisciplina i la virtut. Benedict també posa èmfasi en les obligacions (on), la reciprocitat i el pagament de deutes, tant econòmiques com morals (el giri i el gimu), els deures i la importància de guanyar-se el respecte social. Finalment passa a parlar de la reacció japonesa a l’acabar la guerra, de com acceptaren el canvi en el chu, la voluntat de l’emperador. No volien rendir-se, però quan l’emperador va parlar, tots van acceptar la seva voluntat. En resum, que parlant del codi ètic japonès, l’autora dóna a conèixer la mentalitat i la ideologia dels nipons al món.
Davant d'aquest panorama, en lloc de retratar els nipons com si fossin bèsties inhumanes, Benedict va voler entendre'ls i explicar-los a occident. Però aquesta és una tasca molt difícil. De fet, sovint es va explicar la cultura nipona com la oposició a la cultura americana. Com si us fossin el yin i els altres el yang. I això, evidenment, consolida un clixé nacional. Certament, l’orientalisme de Chamberlain va iniciar uns clixés que Benedict no va saber evitar i que s’han mantingut vius fins als nostres dies.
El Crisantem es va escriure en unes condicions insòlites: estaven en guerra i, per tant, era impossible utilitzar la principal eina de l'antropòleg, el treball de camp. Benedict ho va suplir entrevistant fins l'extenuació a dotzenes d'immigrants japonesos i llegint tota la literatura japonesa i sobre el Japó que va poder aconseguir. Els japonesos escriuen molt sobre ells mateixos, és el que s’anomena el discurs Nikonjinron (el discurs sobre els japonesos). Escriuen sobre trivialitats de la vida, sobre literatura, política, ciència, art i també sobre els programes d’expansió mundial. Evidentment no donaven una imatge completa, cap cultura ho fa quan escriu sobre ella mateixa. Quan un japonès escriu sobre el Japó, passa per alt qüestions veritablement crucials, perquè que per ell són tant invisibles com l’aire que respira. El mateix fan els americans quan escriuen sobre els Estats Units.
Els problemes de l’autora alhora d’elaborar el treball de camp tenen molt a veure amb la relació amb els subjectes d’estudi i les tècniques i estratègies dutes a terme per obtenir informació. Benedict no pot fer treball de camp però fa entrevistes continuades a japonesos residents als Estats Units. Per tant, no té una relació directa amb els seus subjectes d’estudi: els japonesos de Japó. Però té ocasió de parlar directament amb gent que ha viscut la dicotomia de les dues societats i que, per tant, són perfectes per esbossar la dicotomia entre occident i orient que proposa el llibre de Benedict.Benedict llegia anotant tot allò que no aconseguia comprendre. Durant tot el seu estudi, partia del principi que si alguna cosa li semblava absurda era que no ho copsava prou bé. Tot i que la mentalitat japonesa segurament ha canviat des de la publicació d’El Crisantem, segueix sent una lectura obligada, perquè parla dels elements més inherents de la cultura japonesa, d’aquelles conductes culturals perennes.
Benedict constantment està fent una dicotomia entre les societats oriental i occidental. La primera és la de la vergonya, la segona la de la culpa; orient és femení, occident masculí, etc. Tot i que Benedict vol ser objectiva, en els seus escrits encara hi perdura un deix de discurs orientalista de finals del xix iniciat per Chamberlain. Japó creu fermament en l’ordre i la jerarquia mentre que Estats Units confia en la llibertat i la igualtat. Els japonesos es consideren deutors dels avantpassats i els americans, hereus gloriosos del passat. La dicotomia també continua entre materialisme americà oposat a l’espiritualitat japonesa. A més d’existir dicotomies abismals entre americans i japonesos, els japonesos mateixos sembla que de vegades es comporten de manera dual. Per una banda són el crisantem: la delicadesa i la solidaritat, per l’altra banda són l’espasa: la impietat i la guerra.
------------
Benedict, Ruth. El crisantemo y la espada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada