dilluns, 30 de maig de 2011

HOMOSEXUALITAT: UN ESTIGMA

Los seres humanos han adoptado una actitud hostil a lo que está vivo dentro de sí mismos, de lo cual se han alejado. Este enajenamiento no tiene un origen biológico, sino social y económico. No se encuentra en la historia humana antes del desarrollo social patriarcal. (Reich, 1974: 16)

L’obsessió


Per què a la societat occidental del segle xxi, la homosexualitat segueix estant estigmatitzada, tractada com quelcom anormal, anti-natura o, en el pitjor dels casos, com una malaltia? La revolució francesa i la Declaració Universal dels Drets Humans, entre d’altres, ens han fet ciutadans lliures amb plena igualtat de drets, la majoria de la gent de països occidentals respecta la homosexualitat i no hi veu inconvenients, però a la hora de la veritat, continua estan estigmatitzada. La homosexualitat sembla que estigui envoltada d’obsessió en els nostres dies.


A un adolescent qualsevol se li pot fer una muntanya intentar explicar als seus pares o amics la seva orientació sexual i a molts pares i amics els pot ser impossible d’entendre, tot i que puguin acceptar-ho i respectar-ho.


La homosexualitat està acceptada però no integrada a la nostra societat. Moltes persones la consideren acceptable o tolerable. Molts d’altres individus, la majoria conservadors o devots religiosos, perceben la homosexualitat com una aberració, un pecat, una malaltia. Però hi ha malalties que fan alguna cosa més que arruïnar la salut de les persones, afecten a les mateixes arrels de la cultura. La consideració de la homosexualitat com una malaltia està afectant aquestes arrels ja que incideix directament en el sistema de valors occidental.


Aquesta obsessió per la qüestió homosexual ha produït molts estudis d’”experts” i de “científics” que han descobert la panacea. En una investigació de Hogan del 1997, es va descobrir que les lesbianes acostumen a ser normalment filles úniques. Altres estudis confirmen l’absència de diferencies familiars entre homosexuals i heterosexuals (com l’informe Kinsey, 1948). No hi ha dubte que sempre hi haurà alguna cosa nova a dir en torn a aquesta qüestió. Seria absurd tractar de posar ordre a tot el garbuix estrafet de dades i xifres. Si el “científic” continua buscant arguments a favor de presentar la homosexualitat com una “anomalia detectable”, seguirà trobant dades que confirmin aquesta hipòtesi. Les estadístiques sempre acaben dient el que es vol que diguin. Les respostes, les xifres d’aquest científic, doten la imaginació popular, tan abocada a donar per bones les “dades científiques”, d’arguments que aproven les seves creences en torn a la homosexualitat. El problema com sempre, segurament no rau en les respostes, sinó en les preguntes.

La veu dels experts: les causes


Moltes escoles han estudiat la qüestió de la homosexualitat des que es va encunyar la paraula el 1869. Des d’aleshores molts científics de diverses disciplines han intentat comprendre-la millor. Hi ha hagut neurocientífics i fisiòlegs que han examinat la base biològica de les conductes sexuals investigant el funcionament del cervell i del sistema nerviós, l’anatomia sexual i la regulació dels sistemes hormonals en els éssers humans i animals. Els científics de la conducta s’han interessat pel desenvolupament de la identitat sexual, un procés que s’estén durant tota la vida. Els psicòlegs i psiquiatres han explorat els “antecedents” de la sexualitat adulta en nens, i fins i tot en nadons. Els historiadors han examinat els contextos històrics i els fets que han modelat el nostre pensament i les nostres actituds respecte la homosexualitat. Els zoòlegs han examinat la conducta entre animals del mateix sexe com a model aplicable a la homosexualitat humana. Els biòlegs evolucionistes han teoritzat sobre la genètica i fins i tot sobre l’evolució de la homosexualitat. Finalment, aquest també ha estat camp dels antropòlegs que han examinat el context social de la homosexualitat, com aquest context modela i construeix la identitat homosexual.


Segurament sigui per pertinença i identificació amb una disciplina concreta, però lògicament considero vàlida la orientació de la qüestió homosexual que s’ha fet des de l’Antropologia i la Història. De totes maneres, un plantejament molt important ha estat el de la psicologia de psicoanàlisis.


Les aportacions de Sigmund Freud són ben conegudes, pel rebombori de coneixements que van generar i encara generen, per les increïbles respostes que va proposar i les preguntes que encara provoca. Amb l’aparició de la doctrina del psicoanàlisi a finals del xix, els homosexuals van començar a ser un element més de la societat. Ja no eren el subjecte a qui s’aplicava la llei, el viciós, delinqüent o pecador, sinó un malalts mentals. A la llarga, la llàstima i la pietat judeocristianes, tan arrelades a occident, van fer que aquest tracte de malalts fos positiu perquè va ser el pas per abolir lleis anti-homosexuals. De totes maneres, en un primer moment, les idees de Freud només van comportar un empitjorament de la situació. No només calia saber esquivar a fanàtics religiosos i a polítics repressors, sinó també a psiquiatres i a grans teories i fabulacions sobre la qüestió homosexual. Els homosexuals corrien el perill que gent de bona voluntat els intentés curar o, molt pitjor, que els intentessin tancar en centres de teràpies de reorientació.


Cal anar a l’arrel, al mateix concepte “homosexual”. És un concepte que es correspon amb alguna cosa del món real o és un invent? És absurd plantejar qüestions i fer estudis estadístics en torn a la conducta, als records de la infantesa o a la composició de la família d’un individu suposadament homosexual, sense tenir clara una base ben definida. És com construir la casa per la teulada. La pregunta essencial, abans de poder classificar els trastorns que presenten els homosexuals és si s’està donant per suposat que existeix alguna cosa des del principi, que la homosexualitat i els homosexuals existeixen.


Tenim enormement interioritzada, en els nostres dies, que la figura homosexual i la homosexualitat existeixen. Hem descrit i inclòs a una categoria a determinats individus donant per suposat que existeixen. De totes formes hi ha qui té una visió divergent d’aquesta proposta, no és altre que Michel Foucault i la seva escola. Consideren que l’homosexual no és quelcom que pugui ser descrit i explicat, tampoc és una essència o una espècie natural o, en aquest cas, anti-natural. Per Foucault l’homosexual no existeix, és una construcció social.


Tal como se definía en los aniguos códigos civil y canónico, la sodomia era una categoria de actos prohibidos; su perpetrador no era más que el sujeto jurídico de ellos. El homosexual del siglo xix se convirtió en un personaje, com un pasado, un historial clínico y una infancia, siendo además un tipo de vida, una forma de vida y una morfologia, una anatomía indiscreta i posiblemente una fisiología miseriosa. La homosexualidad se reveló como una de las formas de la sexualidad cuando se transpuso de la práctica de la sodomía a una especie de androginia interior, de hermafroditismo del alma. El sodomita habia sido una aberración temporal; el homosexual, era ahora una espécie. (Foucault, 1978: 48)


Es pot dir que la cultura gay existeix dues vegades: primer, quan fa referència a les pràctiques d’un col·lectiu concret de gent estranys i aliens a la societat “normal”. Després com la autoconstrucció, la “invenció gay”, la mirada aliena fa que calgui fabricar un personatge. L’homosexual ha de fer-se homosexual per eludir la violència que la societat exerceix sobre la seva persona i que el fa ser homosexual. De la mateixa manera que els grups amb un focus d’atenció posat al damunt han de fer-se part del seu grup per combatre la opressió que s’exerceix sobre ells pel fet de ser d’aquest grup, ja siguin categoritzats com a negres, catalans o joves.  


El concepte homosexual ha estat creat, no descobert, és un concepte cultural. Les relacions sexuals amb d’altres persones del mateix sexe formen part de la mateixa naturalesa humana, siguin per malaltia, desequilibri o normalitat. El que és cultural són els rols homosexuals. Ja no es pot parlar de homosexualitat ni d’individus homosexuals. És més correcta la idea que cadascú adopta una identitat sexual (homosexual, heterosexual, etc.), o sigui, que la gent accepta i agafa com a propis certes pautes de conducta, de rols i papers en societat. Per aquesta raó, no s’han de buscar les causes de la homosexualitat ja que es troben fora de l’individu. La identitat sexual ha de considerar-se com alguna cosa construïda i mantinguda socialment. (Richardson, 1981: 35).


De totes maneres, el fet que la homosexualitat pugui haver estat creada artificialment no comporta que sigui completament irreal ni que no sigui important. El concepte homosexual, tal com s’entén a la nostra societat, està ple de teoria, voltat de creences i molt determinat per les actituds socials i el paper assignat o adoptat per les persones a les que s’aplica. Continua havent-hi alguna cosa en l’homosexual occidentalitzat que és difícil de creure que existís, per posar un exemple, a l’antiga Grècia, o en d’altres moments i llocs històrics.


Actualment, el que és considerat l’hereu de Foucault, l’historiador i sociòleg, expert en sexualitat Jeffrey Weeks, va una mica més enllà del seu predecessor i parla de la sexualitat, en especial de la homosexualitat, en termes més antropològics que mai.


Las posibilidades eróticas del animal humano, su capacidad de ternura, intimidad y placer nunca pueden ser expresadas ‘espontáneamente’, sin transformaciones muy complejas: se organizan en una intrincada red de creencias, conceptos y actividades sociales, en una historia compleja y cambiante. (Weeks: 1993, 21)


Segons planteja Jeffrey Weeks, la sexualitat és un concepte sociocultural, històricament determinat, que consisteix en les relacions i institucions socials i politiques, i també consisteix amb les concepcions del món que defineixen les identitats bàsiques dels subjectes. El concepte de sexualitat conté i comporta rols socials, funcions i activitats assignades sobre la base del sexe, als grups socials, a la feina, a l’erotisme, a l’art, política i totes les experiències humanes. Consisteix a més, en l’accés i la possessió de saber, llenguatge, coneixements i creences específiques i implica rangs i posicions en relació al poder.


Les pràctiques sexuals doncs, constitueixen un producte històric i social. Són un producte específic de les nostres relacions socials, són molt més que una conseqüència de la biologia humana comuna. La societat és la que produeix les conductes sexuals concretes, i qui dicta què representen i signifiquen. L’experiència que cada individu té de la pròpia vida sexual és un producte dels significats i símbols produïts per la societat, que relacionen la sexualitat amb diverses situacions socials i culturals. Per això la sexualitat és una experiència històrica i personal. El cos físic dels individus determina unes condicions per a la sexualitat. La biologia condiciona, fa individus amb un físic, però no és causant de les formes de vida sexual.


Les diferències fisiològiques entre homes i dones són importants, però no determinen què o qui som, només predisposaran un rol i una acceptació social concreta. El físic orienta a un seguit de pràctiques culturalment pautades, però no en determina cap. La gran majoria de cultures han creat un llaç que uneix identitat de gènere amb identitat sexual, però no tenen perquè coincidir, de fet així ho demostren la gran varietat de orientacions i identitats sexuals hagudes i per haver.


Segons Weeks (1993), cada cultura estableix restriccions sobre el qui som i el com som. El qui té a veure amb les parelles, el gènere, espècie, edat, parentiu, casta o classe, etc. i limiten allò que es pot acceptar com a parella. El com té a veure amb els òrgans i orificis que es poden fer servir en una relació sexual, allò que es pot tocar, quan, com i amb quina freqüència, etc.  


La sexualitat doncs, està construïda socialment i té a veure amb com les nostres emocions, desitjos i 
relacions construïdes també culturalment pel context en el que vivim.


La veu dels experts: la llei


La consideració que rep la homosexualitat i la seva definició legal és molt variable al llarg de la història, però també actualment en els diferents marcs legals. Les diferències de tracte legal de la homosexualitat van des de la condemna jurídica dels comportaments homofòbics, en molts països occidentals, fins a la condemna dels actes homosexuals, en d’altres països. Les lleis que envolten la homosexualitat als diferents països solen tenir, poc o molt, correspondència amb el nivell d’aprovació social d’aquestes pràctiques. Les lleis sobre la homosexualitat, per tant, també tenen correspondència amb les diferents conceptualitzacions mèdiques, biològiques, religioses, morals, polítiques, etc. que cada cultura té en torn a la homosexualitat. Per tant, cada marc jurídic forma part d’un entramat complex, mínimament lligat amb les bases culturals del lloc on s’aplica.


En el cas occidental, els experts han aconseguit que moltes persones no considerin la homosexualitat com un error moral o un pecat. Actualment és comú pensar que la homosexualitat és conseqüència d’un trist inconvenient: la orientació sexual. L’homosexual és un malalt, un individu digne de llàstima que, com qui s’ha trencat un braç o té un càncer, no s’ha de condemnar sinó cuidar, i tractar de la manera més pertinent.  


No hi ha dubte que aquest model, si és que pot dir-se’n així, que considera la homosexualitat com una malaltia ha contribuït positivament a l’abolició de les lleis més estrictes contra els homosexuals i la seva orientació. De totes maneres la majoria d’homosexuals i moltes persones, no consideren que aquest model, per més coses positives que hagi pogut aportar, sigui encara vàlid i vigent a l’occident del segle xxi. Molta gent no accepta que la homosexualitat es posi al mateix nivell que moltes malalties, de totes formes, l’estigma persisteix en la majoria de crítics amb aquestes idees.


La homosexualidad es una orientación sexual más (...) y, desde el punto de vista de la moral y la salud, tiene las mismas consecuencias que ser mujer o ser negro, es decir, ninguna. (Ruse, 1989: 128).


Aquesta divisió d’opinions òbviament afecta el discurs dels professionals de la medicina. El maig del 1990, la Organització Mundial de la Salut va treure la homosexualitat de la Classificació Estadística Internacional de Malalties i Altres Problemes de Salut. Aquesta exclusió de la llista de malalties mentals la van seguir moltes d’altres associacions mèdiques del món com el Regne Unit, la Federació Russa o la Xina.


Aquesta decisió va tenir un precedent, el 1973, l’APA, American Psychiatric Association va modificar la posició anterior de la homosexualitat, i va votar unànimement per treure-la de la secció de “desviacions sexuals” de la segona edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals. Aquesta decisió finalment es va confirmar per majoria simple, un 58% dels membres generals de la APA van votar a favor de canviar aquest diagnòstic per la categoria més suavitzada de “pertorbacions de la orientació sexual”. Més endavant, el 1986, ja van eliminar la homosexualitat de la llista.


La American Psychiatric Association després d’excloure la homosexualitat de la llista de malalties mentals, emetia aquest comunicat el 1992:


Whereas homosexuality per se implies no impairment in judgment, stability, reliability, or general social or vocational capabilities, the American Psychiatric Association (APA) calls on all international health organizations, psychiatric organizations, and individual psychiatrists in other countries to urge the repeal in their own countries of legislation that penalizes homosexual acts by consenting adults in private. Further, APA calls on these organizations and individuals to do all that is possible to decrease the stigma related to homosexuality wherever and whenever it may occur. (APA, 1992)


Una altra organització molt important en quan a la classificació de malalties, la American Medical Association, té un codi de conducta, una política de com actuar davant la orientació sexual, on diuen:


Our AMA continues to support the dignity of the individual, human rights and the sanctity of human life, and to oppose any discrimination based on an individual's sex, sexual orientation, gender identity, race, religion, disability, ethnic origin, national origin or age and any other such reprehensible policies. (Continued Support of Human Rights and Freedom, 2010)


Pel que fa a la Declaració Universal dels Drets Humans, es diu que:
Article 2: Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. (DUDH, 1948)


És per tant evident que l’homosexual està en mateixa igualtat de drets i llibertats que qualsevol altre individu. El problema rau en si és considerat un malalt o no. Si l’homosexual és considerat un malalt, no serà tractat de la mateixa manera. Si la homosexualitat es pensa que és una malaltia mental, encara menys. I tot i que la biomedicina i els metges occidentals segueixin dient que la homosexualitat no és una malaltia sinó una condició, segueixen havent persones occidentals i no occidentals entestades a afirmar el contrari, persones absolutament convençudes de la veritat del seu punt de vista. Per tant, que grans associacions de metges afirmin que la homosexualitat no és una malaltia no és un punt i final al debat. 
Tot i que molts continuïn pensant que la homosexualitat és una malaltia, al no ser considerats oficialment malalts, no han de passar per teràpies de reorientació sexual, psiquiatres i d’altres metges. De totes maneres, els detractors de treure la homosexualitat de la llista de malalties pensen que no es va treure per criteris científics sinó per pressions politiques de les organitzacions homosexuals.


Per altra banda hi ha d’altres veus molt sòlides i amb molt de poder que van totalment en contra de la homosexualitat.


En molts països la homosexualitat no és legal, alguns sota pena de mort, d’altres amb molts anys de presó, treballs forçats, flagel·lacions, etc. Tampoc no es reconeixen les unions entre homosexuals, no es consenteixen els matrimonis i les adopcions per part de dues persones del mateix sexe. A més, no se’ls permet entrar a l’exèrcit per què hi ha fortes lleis repressives sobre la identitat i expressió del gènere. 


Altres consideracions culturals


Però al llarg de la història no sempre s’ha tractat als homosexuals com si fossin malalts, desviats o antinaturals, potser hi pot haver algun condicionant genètic o de qualsevol altre tipus que apropi segons quins individus a practicar-la, però la influència d’aquests condicionants és evidentment molt minsa. La influència és contextual, la dicta el bagatge cultural heretat. Per això podem trobar-nos amb moments i llocs històrics on la homosexualitat ha estat considerada de maneres molt diferents.
A l’antiga Grècia, és l’exemple per antonomàsia per il·lustrar que la homosexualitat no va lligada a la malaltia sinó al bagatge cultural. Per tothom és coneguda la figura de l’erastes i l’eromenos i les seves relacions:


En la Atenas clásica, los objetos sexuales eran de dos tipos; no masculinos y femeninos, sino activos y pasivos, agresivos y sumisos. (Halperin, 1986: 39)


Un altre exemple és el de alguns pobles de Nova Guinea, com el dels Sambia estudiat per l’antropòleg Gilbert Herdt, segons el qual, la feminitat és cosa de nens i de dones, quelcom dolent, contaminador de la masculinitat. Els homes, per fer-se homes i aconseguir totes les virtuts associades a la masculinitat, han de rebre el semen d’altres homes. Així doncs, aproximadament a partir dels vuit anys, els nens van a viure a la casa dels solters on tindran relacions sexuals amb homes més grans per guanyar masculinitat i fer-se ells també homes. Aquestes relacions entre homes i nens són una institució important que resulta xocant per la sensibilitat occidental ja que infringeix una de les nostres prohibicions més importants. (Mark, 1998: 34)


També existeixen exemples de sexualitat creuada. Algunes cultures consideren un xamà masculí com una dona, d’altres consideren dones que no poden tenir fills com a homes. A moltes cultures hi ha persones a les que se’ls associa un altre gènere. Així hi ha dones nadle (navajo) que cacen i fan armes i xamans que es casen amb homes perquè adopten rols socials femenins. Tota aquesta gent “transsexual i transvestida” adopta rols que en principi haurien de correspondre al sexe contrari i té relacions sexuals amb persones del seu mateix sexe per una qüestió d’imposició cultural.


Però no totes les consideracions d’altres cultures i altres èpoques han estat partícips de segons quines relacions homosexuals. El que és clar és que totes les cultures regulen les pràctiques potencials a les que poden aspirar els seus membres. Per això hi ha exemples com l’antiga Grècia, però també n’hi ha com la Inquisició o l’Holocaust.


El cas de la Santa Inquisició de l’Església Catòlica no es diferencia gaire de la resta de persecucions contemporànies, i algunes encara actuals, contra la homosexualitat. És culpable de tortura i mort de incontables persones acusades de l’anomenat “pecat nefand”. Des del segle v fins el xviii, la tortura i la pena de mort, normalment a la foguera, eren els suplicis als que es condemnava la majoria d’homosexuals europeus.


L’Holocaust és un exemple molt més escandalós no per les pràctiques o els objectius sinó per la proximitat temporal amb la nostra contemporaneïtat.


Amb l’arribada del nazisme, els alemanys considerats homosexuals van tancar-los a presons o van enviar-los a camps de concentració, on molts van ser assassinats. Es considerava la homosexualitat com una inferioritat i com un defecte genètic. Se’ls aplicava una llei del codi penal alemany de 1871 que deia:


Un acto sexual antinatural cometido entre personas de sexo masculino o de humanos con animales es punible con prisión. También se puede disponer a la pérdida de sus derechos civiles. (Codi Penal Alemany, 1871: paràgraf 175)


Es calcula que una 100.000 homes van ser arrestats durant l’Alemanya nazi. Només 4.000 van sobreviure. Als camps de concentració se’ls identificava amb un triangle invertit de color rosa, símbol que actualment han adoptat moltes entitats en defensa dels drets dels homosexuals i que lluiten contra la discriminació per raons d’orientació sexual.


Estigmes actuals


Per tothom és sabut el que el missatge oficial de l’església diu pel que fa al tema de la homosexualitat. No m’endinsaré en aquest tema perquè em causa patiment i m’entristeix profundament. Es pot tractar d’enumerar les diferents argumentacions que envolten la suposada anormalitat dels homosexuals, fins i tot es pot tractar d’entendre-les. Però quan la confusió és tan gran és impossible d’explicar res, per això prefereixo passar per sobre els arguments que dóna l’església catòlica per repudiar tant escandalosament l’homosexualitat. Qualsevol religió està basada i lligada a unes pautes culturals concretes, qualsevol cultura s’adapta a la seva religió i viceversa, però gran part del discurs de la religió catòlica ha quedat desfasat, sobrepassat enormement per la cultura occidental. M’entristeix l’actitud general de l’església, penso que és un punt de vista més i que no té perquè ser menys vàlid, però que l’accepti com un punt de vista no vol dir que pugui acceptar què diu. Per a mi, la paraula de l’església és un xoc cultural contra la mateixa cultura. Per resumir el que és conegut per tothom, hi ha un fragment de Monsenyor Eduardo Boza que diu:


Siempre ha existido el mal, siempre ha habido homosexualismo, aborto, etc. Pero lo grave es que ese mal se admita, se justifique, se haga legal, porque entonces ya no se trata simplemente de fallos humanos - que siempre los ha habido y los habrá - sino que lo que ha fallado, lo que ha caído por tierra, son los mismos principios, los mismos valores fundamentales.
Por eso es importante dejar bien sentado que existe una ley moral objetiva, superior al hombre. Los actos homosexuales violan esa moral y están contra el orden establecido por Dios. Por eso nunca pueden justificarse. (Boza)


La sida és un altre factor, si no el més important actualment, d’estigmatització dels homosexuals. Oficialment la malaltia va començar l’estiu del 1981 a Estats Units, però provenia de l’Àfrica, on ja devia començar durant el segle xix. El VIS (Virus d’Immunodeficiència en Simis) s’hauria transmès a humans degut al consum de carn de simis en algun lloc de la geografia africana. Tot i que la sida de seguida va afectar col·lectius de drogoaddictes, receptors de transfusions sanguínies i dones heterosexuals, per sempre més estarà associada als homosexuals. De fet, hi ha veus que encara culpen la comunitat homosexual de l’aparició de la malaltia i la seva expansió a occident. Fins i tot alguns religiosos han arribat a dir que la sida era un càstig diví als homosexuals, una creença que encara és popular en segons quins sectors de creients judeocristians i musulmans. Altres van acusar l’estil de vida dels homosexuals, suposadament “depravat” per naturalesa, com a causant de la malaltia. Tota aquesta suma de prejudicis han suposat un pas enrere pel que fa l’acceptació del fet homosexual. Les primeres víctimes de la malaltia de seguida van patir una gran estigmatització que encara avui en dia s’arrossega.


Apunts finals a tall de conclusió


Les malalties, com la majoria de les coses a la vida, són en tant que són interpretades com a tal. A occident alguns bisbes seguiran predicant la infinita aberració que comporta l’homosexualitat, però també molta gent procurarà respectar la llibertat individual d’expressar la pròpia orientació sexual. El problema però, continua sent el mateix, aquest respecte és una tolerància, una acceptació de les actituds, però en molt pocs casos és un enteniment sense més conseqüències. L’homosexual està estigmatitzat a occident. L’homosexual és mirat com algú diferent, com algú atrevit, divertit, lliberal, vividor, arriscat, etc. però sempre com algú diferent. L’homosexual sempre té un cognom, sempre té una etiqueta, sempre crida l’atenció. La gent es defineix per la seva orientació sexual, tothom ha dit alguna vegada: “jo tinc un amic gay que...”.


Tothom és partícip de l’encasellament compulsiu dels homosexuals i això pot ser donat per molts motius. El principal segurament és el que s’ha anat recollint al llarg de tot el text, l’acceptació de la homosexualitat és un concepte tant nou, que les bases culturals han de modificar-se una mica més encara per poder-ho acceptar plenament. La majoria dels països occidentals tenen molt clara la teoria, però a la pràctica encara els costa perquè seguim reproduint antics patrons de conducta que ens fan percebre la homosexualitat com quelcom especial, fora de lloc, curiós, estrany, etc.


Els mitjans de comunicació, les pel·lícules, la publicitat, els dibuixos animats, els rols domèstics, de l’escola, els rols de gènere en general que encara reproduïm però que sovint critiquem són els que ens porten a l’estigmatització de l’homosexualitat, sumat evidentment a discursos del passat, com la Inquisició o l’Holocaust, i a discursos del present, com el de L’Església Catòlica o el que relaciona la sida amb la homosexualitat.


Costa molt encara, però es va introduint poc a poc, la idea que el gènere no té perquè correspondre amb el sexe, que les actituds masculines o femenines són més producte d’un bagatge cultural concret que reprodueix aquests rols, que no pas de la naturalesa femenina o masculina de les persones. De totes maneres, cadascú escombra cap a casa seva. Els científics donaran fe de la genètica i les hormones, nosaltres els antropòlegs i humanistes donem fe de l’ambient, el context, el llegat històric i el present cultural com a determinants de pràcticament tot el que configura la humanitat. Així es pot arribar a l’afirmació de l’admirada Simone de Beauvoir:


On ne naît pas femme: on le devient. (de Beauvoir, 1949)


Aquesta frase pot relacionar-se amb tot el que s’ha dir fins ara. Tot i que neixis amb unes condicions prèvies concretes per ser dona, només se n’és en la mesura que se’n vol ser i es treballa per ser-ho. De la mateixa manera que potser els homosexuals tenen unes predisposicions concretes per ser-ho, però mai no seran res comparades amb l’entorn, amb el context social i cultural que visquin, que serà el que els formarà veritablement com a tal.


Alguns científics aporten proves que mostres en la orientació i la classificació sexual no poden ser considerades construccions socials i que hi ha característiques biològiques que tenen un paper fonamental pel que fa a la formació de la conducta sexual. De totes maneres és el mateix de sempre, cadascú es mira el seu propi melic. En el present no existeixen proves concloents que confirmin si té més importància la biologia o el context en la formació del caràcter homosexual, però sembla que la comunitat científica està obsessionada en veure si l’estudi del genoma humà pot portar una mica de llum a l’assumpte.


Actualment està acceptat que en la definició de la orientació sexual hi influeixen determinats ambientals i biològiques, tot i que no es pot fer cap estudi quantitatiu o qualitatiu que derivi cap a una de les dues opcions. La qüestió continua sent la mateixa, perquè la nostra societat, i tantes d’altres al llarg de la història s’han obsessionat d’aquesta manera per la homosexualitat.


Cal que la societat abandoni les actituds d’ostracisme i menyspreu que tant ha fet arrelar la civilització judeocristiana; cal un replantejament seriós i profund d’aquesta societat encara repressiva, en la que encara es considera un fet biològic o natural allò que té una causa cultural.

diumenge, 22 de maig de 2011

Ritual Uncleanness de Purity and Danger

Crítica i Conclusions del treball del capítol de Mary Douglas.

>Crítica


El punt més fort del text de Mary Douglas és l’importància trascendental que va tenir i encara té en l’estudi de les religions en concret i en l’antropologia en general. El llibre de Douglas va ser clau per un canvi de paradigma dins la discliplina, sota la forma d’un “tractat sobre les idees de brutícia, tabú i contagi” (Douglas 2007 [1966]: 9), Purity and Danger acaba sent una declaració d’intencions que promou que les societats han de tractar-se com a sistemes simbòlics i no com a sistemes orgànics.

Concretament el capítol de Mary Douglas originalment titulat Ritual Uncleanness té com a punt fort que és la introducció a tota aquesta explicació que desenvoluparà durant el llibre. Les idees que va entrellaçant durant tot el capítol –tant seves com d’altres autors- es succeeixen amb ritme, d’una manera molt entenedora salta d’una banda a l’altra, d’un autor a l’altre sense perdre el fil argumental ni confondre el lector. L’argumentació està molt ben feta i trabada.

Però el llibre de Douglas també té punts febles, o inconvenients. El més important és a nivell de Purity and Danger, quan en el prefaci del 2002 l’autora reformula les idees sobre les abominacions del Levític, la que havia estat la reflexió amb més força i ressò de tota la seva obra i acaba dient que “ara dubto que siguin abominables i més aviat suggereixo que és abominable danyar-los” (Douglas 2007 [1966]: 13). A més, tot i que val més tard que mai, les tesis antiracistes que l’autora desenvolupa van aparèixer massa tard, el 66 ja hi havia intrincada dins l’imaginari col·lectiu la idea de la ment primitiva. A més, dos anys més tard hi hauria la revolta de l’alliberament, i per tant “no era un bon moment apropiat per elogiar l’estructura i el control” (Douglas 2007 [1966]: 15)

En concret, el primer capítol del llibre presenta una petita confusió: tot i que Douglas entrellaça a la perfecció els temes, sovint no es diferencia quina és la seva veu de les explicacions dels altres autors que van apareixent al llarg del text. És per això que algunes vegades no s’acaba de saber quina és la seva opinió en concret, tot i que quedi clar què és el que vol dir.

>Conclusions

- De l'autor

Abans de definir les conclusions de l’autora és important aclarir que el text treballat és el primer capítol d’un llibre i que, per tant, s’hi fan moltes més preguntes que no pas s’hi donen respostes. Es fa difícil comentar aquest fragment separadament de la resta del llibre ja que no és tancat en si mateix sinó una obertura al que vindrà després. Com que no és un text tancat, les conclusions de Douglas són, en realitat, les mateixes hipòtesis que es formulava al principi després de tota l’argumentació que fa durant el text.
Moltes són les conclusions que es deixen veure en el treball de Douglas. La més important és que cal deixar de veure la societat com un tot orgànic i veure-la com un tot simbòlic. D’aquesta manera es mostra que els rols socials contradictoris donen forma al pensament simbòlic i creen en certa manera la consciència col·lectiva. Una part central del seu argument rau en que el comportament racional involucra la classificació i que l’activitat de classificar es un universal humà. La classificació és inherent a la organització. Organitzar requereix classificar, aquesta classificació està en la base de la coordinació humana. Pel que fa a les religions primitives, no són tant simples com s’ha pensat des dels evolucionistes. En les seves estructures simbòliques hi ha un espai per la meditació sobre els grans misteris de la religió i de la filosofia. La reflexió sobre la brutícia implica la reflexió sobre la relació entre l’ordre i el desordre, el ser i el no ser, la forma i l’informe, la vida i la mort.  

La impuresa, en aquest cas, és un sistema de protecció simbòlic de l’ordre cultural. Com que hi ha amenaça, hi ha divisió entre grups antagònics, que passen a ser contradiccions. Les contradiccions són amenaces, és aquí quan apareix el tabú, que confronta allò ambigu i ho col·loca a la categoria de sagrat. El tabú redueix el desordre intel·lectual i social, és un mecanisme per protegir les categories distintives de l’univers. El tabú existeix per preservar la puresa. Que una cosa sigui bruta i contaminant acaba servint per preservar-la. El tabú depèn de la complicitat de la comunitat, si els seus membres no estan compromesos, la comunitat no pot sobreviure, per això és necessari que es facin advertències per no saltar-se els valors de cada societat. Tothom plora i riu, tothom té por en segons quines situacions. Cada cultura doncs, pot ser estudiada i entesa en relació als objectes i valors que tem. Les persones temen el mal i proven d’aferrar-se al que, segons la seva organització emocional o cognitiva consideren “correcte”.

La impuresa entesa com a pèrdua de santedat, de Déu, etc. És correlativa a la transgressió de les prohibicions que aïllen de forma absoluta determinats temes simbòlics carregats d’abominació. Les prohibicions, com que s’oposen al contagi de la impuresa, protegeixen la salut moral del cos social, preserven la unitat.

També ve a dir Douglas que les prohibicions rituals són el problema central de la història de les religions i el seu estudi. Douglas demostra que la “brutícia” profana i la “taca” sagrada, contribueixen a la constitució d’un ordre simbòlic, és a dir, lògic, que opera a partir d’exclusions i inclusions. Per exemplificar tot això, en el tercer capítol analitza les abominacions del Levític.

Així doncs, una de les conclusions principals seria el fatal paper que Frazer ha tingut per a l’estudi comparat de les religions. Frazer, segons diu Douglas, va marcar la pauta, el guió que havien de seguir els antropòlegs que, sense qüestionar-s’ho, han estudiat les religions observant unes suposades creences falses en l’eficàcia de la màgia. Aquesta idea introduïda per Frazer, hauria “embrutat” l’imaginari col·lectiu fins al punt d’orientar cap a una direcció concreta els estudis antropològics.

Al final del capítol Douglas enumera dues conclusions, la primera és que no hem de seguir els consells de Frazer i “no hem d’esperar arribar a una comprensió de la religió si ens limitem a considerar la creença en éssers espirituals.” (Douglas 2007 [1966]: 46). El que nosaltres anomenem brut o perillós, d’altres societats àgrafes ho anomenen tabú. Radcliffe-Brown havia parlat del tabú primitiu, Douglas el que fa és extendre la funció protectora del tabú a totes les societats. La qüestió doncs és que més val deixar d’escarrassar-se en perfilar diferents definicions de religions i intentar començar a comparar els punts de vista que tenen els diferents pobles en torn a les idees del “destí humà i el seu lloc a l’univers.” (Douglas 2007 [1966]: 46). La segona conclusió important, i que l’autora utilitza per tancar el llibre és que “no hem d’esperar arribar a una comprensió de les idees que té altra gent sobre el contagi, el sagrat o el secular, fins que no les haguem enfrontat amb les nostres.” (Douglas 2007 [1966]: 46).

- Del lector

Les conclusions que es poden treure són que les mateixes hipòtesisi que l’autora es formula al principi del capítol són les concluents d’aquest mateix. No hi ha escales evolutives sinó diferents sistemes de classificació.
En relació a l’obra de Mary Douglas, Purity and Danger és clarament un punt d’inflexió, no només per la pròpia autora sinó per l’antropologia en general. El llibre “rescata” la disciplina i la obra a altres horitzons, li dóna noves perspectives i nous punts de vista des d’on encarar-la. Evidentment és el llibre més important de l’autora però segurament també ho és de tota l’antropologia simbòlica –respectant sempre els treballs impecables de Geertz o Turner–. És un llibre cabdal per a qui vol entendre l’antropologia de finals del segle xx, les noves aportacions i les noves línies actuals d’investigació que, tot i que tenen les arrels en els primers antropòlegs, difereixen moltíssim d’aquells treballs inicials. Segurament Douglas i els seus contemporanis de la segona part del segle xx són els responsables de la maduració de la antropologia, del seu eixamplament i de la seva majoria d’edat.

Purity and Danger a més, també reflecteix l’esperit dels nostres dies, de l’avui, de l’època en que vivim. Tot i ser escrit el 1966, l’estudi de la relació entre el risc, el tabú i el perill són més que mai aplicables a la nostra òrbita social. En aquest sentit, en el seu capítol introductori l’autora examina la idea que la brutícia es pot comprendre des de dos punts: la cura per la higiene i el respecte a les convencions socials.

Personalment, Purity and Danger ens impressiona. Les idees de Douglas són tant trencadores, tant innovadores i genials. Tant òbvies i fins ara tant invisibles. El llibre en general és una banquet per la ment, però el primer capítol queda difuminat al costat del que el segueix. És una introducció, una presa de contacte on s’introdueixen petites dosis de Douglas. Però la Douglas autèntica, les grans aportacions es poden llegir més endavant i en altres llibres. És per això que, tot i que la lectura de Purity and Danger ens ha aportat moltes coses, no hem disfrutat tant com voldríem analitzant un capítol que trobem que reposa a l’ombra d’altres escrits molt més transcendentals de l’autora.

------------
A partir del text: Douglas, Mary: “Impureza ritual”, Pureza y peligro: un anàlisis de los conceptos de contaminación y tabú, Buenos Aires: Nueva Visión, 2007 (1966).

Harrisfília Harrisfòbia

Punts forts i febles dels porcs de Harris

L’autor és clarament materialista, de fet, qualsevol lector de Harris ja coneix la seva declaració d’intencions. Això és un punt fort i un punt feble al mateix moment. La seva orientació el postula com un autor de contrastos, que té grans aficionats i grans detractors. De totes formes el que se li ha de considerar com a positiu és que no deixa indiferent a ningú.

Com a punt fort del text es pot considerar el propòsit general del llibre. L’atreviment de donar resposta a un seguit de curiositats culturals envoltades de tòpics occidentals honora l’autor. Voler aclarir amb un llibre tot de dubtes i malentesos d’occident, en el fragment que ens ocupa l’amor i l’odi vers els porcs, és un acte de valentia. Però Harris també pretén fer un acte antropològic, no només trencar tòpics sinó també ensenyar d’altres cultures i pobles. I ho fa sense prejudicis, amb neutralitat i imparcialitat, amb un respecte total cap a les altres formes d’expressió cultural. Un altre dels punts forts de Harris és la seva manera de desenvolupar el discurs, és enormement atractiu i elegant, per això és tant popular.

Però el discurs de Harris també té elements negatius. El materialisme cultural es plasma en cada una de les seves frases. L’argumentació tan ben travada i que convenç fàcilment el lector, es trenca, perquè sempre ho fa seguint la mateixa línia metodològica, sempre partint del factor socioeconòmic i obviant, quasi sempre, d’altres trets culturals igualment imprescindibles d’analitzar.

Per això els escrits de Harris sempre acaben fent pensar al lector, però no prou com per commoure’l. Harris fa pensar, però també fa rebutjar-lo. Tot i ser atrevit, tot i parlar del que molts d’altres no parlen, tot i qüestionar tòpics, el seu punt de vista és limitat, accepta poc altres teories o corrents de pensament perquè confia massa en el materialisme cultural. I això el cega.


------------
A partir del text: Harris, M. “Porcofilia y porcofobia” a Vacas, cerdos, guerras y brujas. Madrid: Alianza Editorial, 1980.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Quan el mite es converteix en història. Lévi-Strauss

En aquest capítol, l’autor repassa els límits del que considera mite i del que considera història. Aquests dos conceptes que semblen, a primer cop d’ull, diametralment oposats. Si partim de la versió dualista clàssica ens trobem que falta omplir espais, hi ha buits, punts entremig que no s’expliquen i és que mite i història en realitat es toquen i fins i tot es solapen.

L’exemple més il·lustratiu que Lévi-Strauss fa servir és el del relat dels dos caps indis de la zona del riu Skeena. Per una banda veu que fan servir una estructura interna més o menys igual, contenen tots dos una mateixa “cèl·lula explicativa” tot i que el contingut del relat sigui diferent. Per l’altra banda, les històries són molt repetitives.

Es podria dir que qualsevol relat mitològic té part de conservador i part d’innovador. La part conservadora és el nucli, és el mite, és u, és un element tancat que ens assegura que el futur serà fidel al present i al passat. La part innovadora és la història, és l’embolcall, és l’element obert que assegura que el futur pot ser exponencialment diferent. El mite sempre serà el mateix però la història varia, cada lloc fa la seva, cada poble s’identificarà amb una de concreta, amb la seva.

Així doncs es pot dir que mite i història són part del mateix. Com si història fos un préssec i mite el pinyol, són extensions l’un de l’altre. De totes formes, tot i que no es pot entendre el mite sense una història que l’acompanyi i el maquilli, sí que podem entendre una història sense un mite. Però en el cas dels relats mítics la relació entre mite i història és un acord a tres bandes: mite, relat i Història.

I quin és el paper de l’antropòleg en tot això? Quina és la petjada que deixa? Igual que es confon on comença i on acaba mite i història, també es confon el significat atorgat als relats mítics explicats pels antropòlegs. Tenen significat propi o tenen el que els han assignat els antropòlegs? Per això cal que l’antropòleg sigui conscient de què està aportant de collita pròpia, també és important que contrasti qualsevol judici i, en últim terme que segueixi el mètode. De totes formes, el paper de l’antropòleg no és el de desglossar mite, relat i Història; sinó el de entendre el paper que juga el relat mitològic en cada realitat concreta.

Finalment, per acabar de valorar aquest rerefons savi del text de Lévi-Strauss, cal remarcar el punt de confusió que desperta en el capítol la paraula història. L’autor la utilitza indistintament per designar un relat o la disciplina Història, i això crea confusió al llarg de tot el text. La versió original en francès no sé quina diferència fa, però la versió anglesa és molt més entenedora perquè la diferència la fa entre story i History.
------------
A partir del text: Lévi-Strauss, C. “Cap. 4” de Mito y significado, Madrid: Alianza Editorial, 1987.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Pensament "primitiu" i ment civilitzada. Lévi-Strauss

Per introduïr-nos en el que serà la hipòtesi principal del segon capítol de Mite i Significat Lévi-Strauss parla de la idea del que és el pensament “primitiu” per dos antropòlegs de renom: Malinowski i Lévi-Bruhl. Segons l’autor, el primer té una concepció utilitarista, funcionalista que el fa defensar una idea d’inferioritat de la ment salvatge. El segon en canvi, diu el pensador belga que considera que els primitius viuen en un món de representacions místiques i emocionals.

Oposant-se a les tesis dels seus col·legues de disciplina Lévi-Straus explica la seva hipòtesi, segons la qual, els primitius no estan “domiats per la necessitat de no morir-se de gana, de mantenir-se en un nivell mínim de subsistència en condicions materials molt dures” (p.37) sinó que tenen –a diferència del que deia Malinowski– un pensament desinteressat i –oposant-se a les idees de Lévi-Bruhl– un pensament intel·lectual.

L’autor segueix desenvolupant la seva hipòtesis metisant algunes idees com que el pensament “primitiu” (que ell prefereix assenyadament anomenar àgraf), tot i ser desinteressat i intel·lectual, és molt diferent del científic. Els pobles àgrafs volen tenir una visió total del món i l’acaben aconseguint per mitjà d’il·lusions; en canvi el pensament científic estudia el món per etapes i aconsegueix petites certeses.

Lévi-Strauss conclou que tot i les diferències culturals la ment humana és la mateixa a tot arreu. Però tot i ser la mateixa, les diferències, són importantíssimes. L’autor repassa el risc de homogeneïtzar la cultura i tenir-ne una de global assenyalant que les cultures creixen i canvien si tenen cert grau d’aïllament i de sentiment de superioritat.

Posa un exemple, el del mite del Canadà occidental per explicar que el pensament mitològic fa una mica la funció de pensament científic (conceptual); tot i que considera que no es poden comparar una i l’altra perquè la ciència és capaç d’explicar el mite, però el mite no ho és d’explicar la ciència. La ciència però, no ha de separar-se d’allò qualitatiu, no ha de separar-se de la vida.
------------
A partir del text: Lévi-Strauss, C. “Cap. 2 de Mito y significado, Madrid: Alianza Editorial, 1987.