dilluns, 30 de maig de 2011

HOMOSEXUALITAT: UN ESTIGMA

Los seres humanos han adoptado una actitud hostil a lo que está vivo dentro de sí mismos, de lo cual se han alejado. Este enajenamiento no tiene un origen biológico, sino social y económico. No se encuentra en la historia humana antes del desarrollo social patriarcal. (Reich, 1974: 16)

L’obsessió


Per què a la societat occidental del segle xxi, la homosexualitat segueix estant estigmatitzada, tractada com quelcom anormal, anti-natura o, en el pitjor dels casos, com una malaltia? La revolució francesa i la Declaració Universal dels Drets Humans, entre d’altres, ens han fet ciutadans lliures amb plena igualtat de drets, la majoria de la gent de països occidentals respecta la homosexualitat i no hi veu inconvenients, però a la hora de la veritat, continua estan estigmatitzada. La homosexualitat sembla que estigui envoltada d’obsessió en els nostres dies.


A un adolescent qualsevol se li pot fer una muntanya intentar explicar als seus pares o amics la seva orientació sexual i a molts pares i amics els pot ser impossible d’entendre, tot i que puguin acceptar-ho i respectar-ho.


La homosexualitat està acceptada però no integrada a la nostra societat. Moltes persones la consideren acceptable o tolerable. Molts d’altres individus, la majoria conservadors o devots religiosos, perceben la homosexualitat com una aberració, un pecat, una malaltia. Però hi ha malalties que fan alguna cosa més que arruïnar la salut de les persones, afecten a les mateixes arrels de la cultura. La consideració de la homosexualitat com una malaltia està afectant aquestes arrels ja que incideix directament en el sistema de valors occidental.


Aquesta obsessió per la qüestió homosexual ha produït molts estudis d’”experts” i de “científics” que han descobert la panacea. En una investigació de Hogan del 1997, es va descobrir que les lesbianes acostumen a ser normalment filles úniques. Altres estudis confirmen l’absència de diferencies familiars entre homosexuals i heterosexuals (com l’informe Kinsey, 1948). No hi ha dubte que sempre hi haurà alguna cosa nova a dir en torn a aquesta qüestió. Seria absurd tractar de posar ordre a tot el garbuix estrafet de dades i xifres. Si el “científic” continua buscant arguments a favor de presentar la homosexualitat com una “anomalia detectable”, seguirà trobant dades que confirmin aquesta hipòtesi. Les estadístiques sempre acaben dient el que es vol que diguin. Les respostes, les xifres d’aquest científic, doten la imaginació popular, tan abocada a donar per bones les “dades científiques”, d’arguments que aproven les seves creences en torn a la homosexualitat. El problema com sempre, segurament no rau en les respostes, sinó en les preguntes.

La veu dels experts: les causes


Moltes escoles han estudiat la qüestió de la homosexualitat des que es va encunyar la paraula el 1869. Des d’aleshores molts científics de diverses disciplines han intentat comprendre-la millor. Hi ha hagut neurocientífics i fisiòlegs que han examinat la base biològica de les conductes sexuals investigant el funcionament del cervell i del sistema nerviós, l’anatomia sexual i la regulació dels sistemes hormonals en els éssers humans i animals. Els científics de la conducta s’han interessat pel desenvolupament de la identitat sexual, un procés que s’estén durant tota la vida. Els psicòlegs i psiquiatres han explorat els “antecedents” de la sexualitat adulta en nens, i fins i tot en nadons. Els historiadors han examinat els contextos històrics i els fets que han modelat el nostre pensament i les nostres actituds respecte la homosexualitat. Els zoòlegs han examinat la conducta entre animals del mateix sexe com a model aplicable a la homosexualitat humana. Els biòlegs evolucionistes han teoritzat sobre la genètica i fins i tot sobre l’evolució de la homosexualitat. Finalment, aquest també ha estat camp dels antropòlegs que han examinat el context social de la homosexualitat, com aquest context modela i construeix la identitat homosexual.


Segurament sigui per pertinença i identificació amb una disciplina concreta, però lògicament considero vàlida la orientació de la qüestió homosexual que s’ha fet des de l’Antropologia i la Història. De totes maneres, un plantejament molt important ha estat el de la psicologia de psicoanàlisis.


Les aportacions de Sigmund Freud són ben conegudes, pel rebombori de coneixements que van generar i encara generen, per les increïbles respostes que va proposar i les preguntes que encara provoca. Amb l’aparició de la doctrina del psicoanàlisi a finals del xix, els homosexuals van començar a ser un element més de la societat. Ja no eren el subjecte a qui s’aplicava la llei, el viciós, delinqüent o pecador, sinó un malalts mentals. A la llarga, la llàstima i la pietat judeocristianes, tan arrelades a occident, van fer que aquest tracte de malalts fos positiu perquè va ser el pas per abolir lleis anti-homosexuals. De totes maneres, en un primer moment, les idees de Freud només van comportar un empitjorament de la situació. No només calia saber esquivar a fanàtics religiosos i a polítics repressors, sinó també a psiquiatres i a grans teories i fabulacions sobre la qüestió homosexual. Els homosexuals corrien el perill que gent de bona voluntat els intentés curar o, molt pitjor, que els intentessin tancar en centres de teràpies de reorientació.


Cal anar a l’arrel, al mateix concepte “homosexual”. És un concepte que es correspon amb alguna cosa del món real o és un invent? És absurd plantejar qüestions i fer estudis estadístics en torn a la conducta, als records de la infantesa o a la composició de la família d’un individu suposadament homosexual, sense tenir clara una base ben definida. És com construir la casa per la teulada. La pregunta essencial, abans de poder classificar els trastorns que presenten els homosexuals és si s’està donant per suposat que existeix alguna cosa des del principi, que la homosexualitat i els homosexuals existeixen.


Tenim enormement interioritzada, en els nostres dies, que la figura homosexual i la homosexualitat existeixen. Hem descrit i inclòs a una categoria a determinats individus donant per suposat que existeixen. De totes formes hi ha qui té una visió divergent d’aquesta proposta, no és altre que Michel Foucault i la seva escola. Consideren que l’homosexual no és quelcom que pugui ser descrit i explicat, tampoc és una essència o una espècie natural o, en aquest cas, anti-natural. Per Foucault l’homosexual no existeix, és una construcció social.


Tal como se definía en los aniguos códigos civil y canónico, la sodomia era una categoria de actos prohibidos; su perpetrador no era más que el sujeto jurídico de ellos. El homosexual del siglo xix se convirtió en un personaje, com un pasado, un historial clínico y una infancia, siendo además un tipo de vida, una forma de vida y una morfologia, una anatomía indiscreta i posiblemente una fisiología miseriosa. La homosexualidad se reveló como una de las formas de la sexualidad cuando se transpuso de la práctica de la sodomía a una especie de androginia interior, de hermafroditismo del alma. El sodomita habia sido una aberración temporal; el homosexual, era ahora una espécie. (Foucault, 1978: 48)


Es pot dir que la cultura gay existeix dues vegades: primer, quan fa referència a les pràctiques d’un col·lectiu concret de gent estranys i aliens a la societat “normal”. Després com la autoconstrucció, la “invenció gay”, la mirada aliena fa que calgui fabricar un personatge. L’homosexual ha de fer-se homosexual per eludir la violència que la societat exerceix sobre la seva persona i que el fa ser homosexual. De la mateixa manera que els grups amb un focus d’atenció posat al damunt han de fer-se part del seu grup per combatre la opressió que s’exerceix sobre ells pel fet de ser d’aquest grup, ja siguin categoritzats com a negres, catalans o joves.  


El concepte homosexual ha estat creat, no descobert, és un concepte cultural. Les relacions sexuals amb d’altres persones del mateix sexe formen part de la mateixa naturalesa humana, siguin per malaltia, desequilibri o normalitat. El que és cultural són els rols homosexuals. Ja no es pot parlar de homosexualitat ni d’individus homosexuals. És més correcta la idea que cadascú adopta una identitat sexual (homosexual, heterosexual, etc.), o sigui, que la gent accepta i agafa com a propis certes pautes de conducta, de rols i papers en societat. Per aquesta raó, no s’han de buscar les causes de la homosexualitat ja que es troben fora de l’individu. La identitat sexual ha de considerar-se com alguna cosa construïda i mantinguda socialment. (Richardson, 1981: 35).


De totes maneres, el fet que la homosexualitat pugui haver estat creada artificialment no comporta que sigui completament irreal ni que no sigui important. El concepte homosexual, tal com s’entén a la nostra societat, està ple de teoria, voltat de creences i molt determinat per les actituds socials i el paper assignat o adoptat per les persones a les que s’aplica. Continua havent-hi alguna cosa en l’homosexual occidentalitzat que és difícil de creure que existís, per posar un exemple, a l’antiga Grècia, o en d’altres moments i llocs històrics.


Actualment, el que és considerat l’hereu de Foucault, l’historiador i sociòleg, expert en sexualitat Jeffrey Weeks, va una mica més enllà del seu predecessor i parla de la sexualitat, en especial de la homosexualitat, en termes més antropològics que mai.


Las posibilidades eróticas del animal humano, su capacidad de ternura, intimidad y placer nunca pueden ser expresadas ‘espontáneamente’, sin transformaciones muy complejas: se organizan en una intrincada red de creencias, conceptos y actividades sociales, en una historia compleja y cambiante. (Weeks: 1993, 21)


Segons planteja Jeffrey Weeks, la sexualitat és un concepte sociocultural, històricament determinat, que consisteix en les relacions i institucions socials i politiques, i també consisteix amb les concepcions del món que defineixen les identitats bàsiques dels subjectes. El concepte de sexualitat conté i comporta rols socials, funcions i activitats assignades sobre la base del sexe, als grups socials, a la feina, a l’erotisme, a l’art, política i totes les experiències humanes. Consisteix a més, en l’accés i la possessió de saber, llenguatge, coneixements i creences específiques i implica rangs i posicions en relació al poder.


Les pràctiques sexuals doncs, constitueixen un producte històric i social. Són un producte específic de les nostres relacions socials, són molt més que una conseqüència de la biologia humana comuna. La societat és la que produeix les conductes sexuals concretes, i qui dicta què representen i signifiquen. L’experiència que cada individu té de la pròpia vida sexual és un producte dels significats i símbols produïts per la societat, que relacionen la sexualitat amb diverses situacions socials i culturals. Per això la sexualitat és una experiència històrica i personal. El cos físic dels individus determina unes condicions per a la sexualitat. La biologia condiciona, fa individus amb un físic, però no és causant de les formes de vida sexual.


Les diferències fisiològiques entre homes i dones són importants, però no determinen què o qui som, només predisposaran un rol i una acceptació social concreta. El físic orienta a un seguit de pràctiques culturalment pautades, però no en determina cap. La gran majoria de cultures han creat un llaç que uneix identitat de gènere amb identitat sexual, però no tenen perquè coincidir, de fet així ho demostren la gran varietat de orientacions i identitats sexuals hagudes i per haver.


Segons Weeks (1993), cada cultura estableix restriccions sobre el qui som i el com som. El qui té a veure amb les parelles, el gènere, espècie, edat, parentiu, casta o classe, etc. i limiten allò que es pot acceptar com a parella. El com té a veure amb els òrgans i orificis que es poden fer servir en una relació sexual, allò que es pot tocar, quan, com i amb quina freqüència, etc.  


La sexualitat doncs, està construïda socialment i té a veure amb com les nostres emocions, desitjos i 
relacions construïdes també culturalment pel context en el que vivim.


La veu dels experts: la llei


La consideració que rep la homosexualitat i la seva definició legal és molt variable al llarg de la història, però també actualment en els diferents marcs legals. Les diferències de tracte legal de la homosexualitat van des de la condemna jurídica dels comportaments homofòbics, en molts països occidentals, fins a la condemna dels actes homosexuals, en d’altres països. Les lleis que envolten la homosexualitat als diferents països solen tenir, poc o molt, correspondència amb el nivell d’aprovació social d’aquestes pràctiques. Les lleis sobre la homosexualitat, per tant, també tenen correspondència amb les diferents conceptualitzacions mèdiques, biològiques, religioses, morals, polítiques, etc. que cada cultura té en torn a la homosexualitat. Per tant, cada marc jurídic forma part d’un entramat complex, mínimament lligat amb les bases culturals del lloc on s’aplica.


En el cas occidental, els experts han aconseguit que moltes persones no considerin la homosexualitat com un error moral o un pecat. Actualment és comú pensar que la homosexualitat és conseqüència d’un trist inconvenient: la orientació sexual. L’homosexual és un malalt, un individu digne de llàstima que, com qui s’ha trencat un braç o té un càncer, no s’ha de condemnar sinó cuidar, i tractar de la manera més pertinent.  


No hi ha dubte que aquest model, si és que pot dir-se’n així, que considera la homosexualitat com una malaltia ha contribuït positivament a l’abolició de les lleis més estrictes contra els homosexuals i la seva orientació. De totes maneres la majoria d’homosexuals i moltes persones, no consideren que aquest model, per més coses positives que hagi pogut aportar, sigui encara vàlid i vigent a l’occident del segle xxi. Molta gent no accepta que la homosexualitat es posi al mateix nivell que moltes malalties, de totes formes, l’estigma persisteix en la majoria de crítics amb aquestes idees.


La homosexualidad es una orientación sexual más (...) y, desde el punto de vista de la moral y la salud, tiene las mismas consecuencias que ser mujer o ser negro, es decir, ninguna. (Ruse, 1989: 128).


Aquesta divisió d’opinions òbviament afecta el discurs dels professionals de la medicina. El maig del 1990, la Organització Mundial de la Salut va treure la homosexualitat de la Classificació Estadística Internacional de Malalties i Altres Problemes de Salut. Aquesta exclusió de la llista de malalties mentals la van seguir moltes d’altres associacions mèdiques del món com el Regne Unit, la Federació Russa o la Xina.


Aquesta decisió va tenir un precedent, el 1973, l’APA, American Psychiatric Association va modificar la posició anterior de la homosexualitat, i va votar unànimement per treure-la de la secció de “desviacions sexuals” de la segona edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals. Aquesta decisió finalment es va confirmar per majoria simple, un 58% dels membres generals de la APA van votar a favor de canviar aquest diagnòstic per la categoria més suavitzada de “pertorbacions de la orientació sexual”. Més endavant, el 1986, ja van eliminar la homosexualitat de la llista.


La American Psychiatric Association després d’excloure la homosexualitat de la llista de malalties mentals, emetia aquest comunicat el 1992:


Whereas homosexuality per se implies no impairment in judgment, stability, reliability, or general social or vocational capabilities, the American Psychiatric Association (APA) calls on all international health organizations, psychiatric organizations, and individual psychiatrists in other countries to urge the repeal in their own countries of legislation that penalizes homosexual acts by consenting adults in private. Further, APA calls on these organizations and individuals to do all that is possible to decrease the stigma related to homosexuality wherever and whenever it may occur. (APA, 1992)


Una altra organització molt important en quan a la classificació de malalties, la American Medical Association, té un codi de conducta, una política de com actuar davant la orientació sexual, on diuen:


Our AMA continues to support the dignity of the individual, human rights and the sanctity of human life, and to oppose any discrimination based on an individual's sex, sexual orientation, gender identity, race, religion, disability, ethnic origin, national origin or age and any other such reprehensible policies. (Continued Support of Human Rights and Freedom, 2010)


Pel que fa a la Declaració Universal dels Drets Humans, es diu que:
Article 2: Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe. (DUDH, 1948)


És per tant evident que l’homosexual està en mateixa igualtat de drets i llibertats que qualsevol altre individu. El problema rau en si és considerat un malalt o no. Si l’homosexual és considerat un malalt, no serà tractat de la mateixa manera. Si la homosexualitat es pensa que és una malaltia mental, encara menys. I tot i que la biomedicina i els metges occidentals segueixin dient que la homosexualitat no és una malaltia sinó una condició, segueixen havent persones occidentals i no occidentals entestades a afirmar el contrari, persones absolutament convençudes de la veritat del seu punt de vista. Per tant, que grans associacions de metges afirmin que la homosexualitat no és una malaltia no és un punt i final al debat. 
Tot i que molts continuïn pensant que la homosexualitat és una malaltia, al no ser considerats oficialment malalts, no han de passar per teràpies de reorientació sexual, psiquiatres i d’altres metges. De totes maneres, els detractors de treure la homosexualitat de la llista de malalties pensen que no es va treure per criteris científics sinó per pressions politiques de les organitzacions homosexuals.


Per altra banda hi ha d’altres veus molt sòlides i amb molt de poder que van totalment en contra de la homosexualitat.


En molts països la homosexualitat no és legal, alguns sota pena de mort, d’altres amb molts anys de presó, treballs forçats, flagel·lacions, etc. Tampoc no es reconeixen les unions entre homosexuals, no es consenteixen els matrimonis i les adopcions per part de dues persones del mateix sexe. A més, no se’ls permet entrar a l’exèrcit per què hi ha fortes lleis repressives sobre la identitat i expressió del gènere. 


Altres consideracions culturals


Però al llarg de la història no sempre s’ha tractat als homosexuals com si fossin malalts, desviats o antinaturals, potser hi pot haver algun condicionant genètic o de qualsevol altre tipus que apropi segons quins individus a practicar-la, però la influència d’aquests condicionants és evidentment molt minsa. La influència és contextual, la dicta el bagatge cultural heretat. Per això podem trobar-nos amb moments i llocs històrics on la homosexualitat ha estat considerada de maneres molt diferents.
A l’antiga Grècia, és l’exemple per antonomàsia per il·lustrar que la homosexualitat no va lligada a la malaltia sinó al bagatge cultural. Per tothom és coneguda la figura de l’erastes i l’eromenos i les seves relacions:


En la Atenas clásica, los objetos sexuales eran de dos tipos; no masculinos y femeninos, sino activos y pasivos, agresivos y sumisos. (Halperin, 1986: 39)


Un altre exemple és el de alguns pobles de Nova Guinea, com el dels Sambia estudiat per l’antropòleg Gilbert Herdt, segons el qual, la feminitat és cosa de nens i de dones, quelcom dolent, contaminador de la masculinitat. Els homes, per fer-se homes i aconseguir totes les virtuts associades a la masculinitat, han de rebre el semen d’altres homes. Així doncs, aproximadament a partir dels vuit anys, els nens van a viure a la casa dels solters on tindran relacions sexuals amb homes més grans per guanyar masculinitat i fer-se ells també homes. Aquestes relacions entre homes i nens són una institució important que resulta xocant per la sensibilitat occidental ja que infringeix una de les nostres prohibicions més importants. (Mark, 1998: 34)


També existeixen exemples de sexualitat creuada. Algunes cultures consideren un xamà masculí com una dona, d’altres consideren dones que no poden tenir fills com a homes. A moltes cultures hi ha persones a les que se’ls associa un altre gènere. Així hi ha dones nadle (navajo) que cacen i fan armes i xamans que es casen amb homes perquè adopten rols socials femenins. Tota aquesta gent “transsexual i transvestida” adopta rols que en principi haurien de correspondre al sexe contrari i té relacions sexuals amb persones del seu mateix sexe per una qüestió d’imposició cultural.


Però no totes les consideracions d’altres cultures i altres èpoques han estat partícips de segons quines relacions homosexuals. El que és clar és que totes les cultures regulen les pràctiques potencials a les que poden aspirar els seus membres. Per això hi ha exemples com l’antiga Grècia, però també n’hi ha com la Inquisició o l’Holocaust.


El cas de la Santa Inquisició de l’Església Catòlica no es diferencia gaire de la resta de persecucions contemporànies, i algunes encara actuals, contra la homosexualitat. És culpable de tortura i mort de incontables persones acusades de l’anomenat “pecat nefand”. Des del segle v fins el xviii, la tortura i la pena de mort, normalment a la foguera, eren els suplicis als que es condemnava la majoria d’homosexuals europeus.


L’Holocaust és un exemple molt més escandalós no per les pràctiques o els objectius sinó per la proximitat temporal amb la nostra contemporaneïtat.


Amb l’arribada del nazisme, els alemanys considerats homosexuals van tancar-los a presons o van enviar-los a camps de concentració, on molts van ser assassinats. Es considerava la homosexualitat com una inferioritat i com un defecte genètic. Se’ls aplicava una llei del codi penal alemany de 1871 que deia:


Un acto sexual antinatural cometido entre personas de sexo masculino o de humanos con animales es punible con prisión. También se puede disponer a la pérdida de sus derechos civiles. (Codi Penal Alemany, 1871: paràgraf 175)


Es calcula que una 100.000 homes van ser arrestats durant l’Alemanya nazi. Només 4.000 van sobreviure. Als camps de concentració se’ls identificava amb un triangle invertit de color rosa, símbol que actualment han adoptat moltes entitats en defensa dels drets dels homosexuals i que lluiten contra la discriminació per raons d’orientació sexual.


Estigmes actuals


Per tothom és sabut el que el missatge oficial de l’església diu pel que fa al tema de la homosexualitat. No m’endinsaré en aquest tema perquè em causa patiment i m’entristeix profundament. Es pot tractar d’enumerar les diferents argumentacions que envolten la suposada anormalitat dels homosexuals, fins i tot es pot tractar d’entendre-les. Però quan la confusió és tan gran és impossible d’explicar res, per això prefereixo passar per sobre els arguments que dóna l’església catòlica per repudiar tant escandalosament l’homosexualitat. Qualsevol religió està basada i lligada a unes pautes culturals concretes, qualsevol cultura s’adapta a la seva religió i viceversa, però gran part del discurs de la religió catòlica ha quedat desfasat, sobrepassat enormement per la cultura occidental. M’entristeix l’actitud general de l’església, penso que és un punt de vista més i que no té perquè ser menys vàlid, però que l’accepti com un punt de vista no vol dir que pugui acceptar què diu. Per a mi, la paraula de l’església és un xoc cultural contra la mateixa cultura. Per resumir el que és conegut per tothom, hi ha un fragment de Monsenyor Eduardo Boza que diu:


Siempre ha existido el mal, siempre ha habido homosexualismo, aborto, etc. Pero lo grave es que ese mal se admita, se justifique, se haga legal, porque entonces ya no se trata simplemente de fallos humanos - que siempre los ha habido y los habrá - sino que lo que ha fallado, lo que ha caído por tierra, son los mismos principios, los mismos valores fundamentales.
Por eso es importante dejar bien sentado que existe una ley moral objetiva, superior al hombre. Los actos homosexuales violan esa moral y están contra el orden establecido por Dios. Por eso nunca pueden justificarse. (Boza)


La sida és un altre factor, si no el més important actualment, d’estigmatització dels homosexuals. Oficialment la malaltia va començar l’estiu del 1981 a Estats Units, però provenia de l’Àfrica, on ja devia començar durant el segle xix. El VIS (Virus d’Immunodeficiència en Simis) s’hauria transmès a humans degut al consum de carn de simis en algun lloc de la geografia africana. Tot i que la sida de seguida va afectar col·lectius de drogoaddictes, receptors de transfusions sanguínies i dones heterosexuals, per sempre més estarà associada als homosexuals. De fet, hi ha veus que encara culpen la comunitat homosexual de l’aparició de la malaltia i la seva expansió a occident. Fins i tot alguns religiosos han arribat a dir que la sida era un càstig diví als homosexuals, una creença que encara és popular en segons quins sectors de creients judeocristians i musulmans. Altres van acusar l’estil de vida dels homosexuals, suposadament “depravat” per naturalesa, com a causant de la malaltia. Tota aquesta suma de prejudicis han suposat un pas enrere pel que fa l’acceptació del fet homosexual. Les primeres víctimes de la malaltia de seguida van patir una gran estigmatització que encara avui en dia s’arrossega.


Apunts finals a tall de conclusió


Les malalties, com la majoria de les coses a la vida, són en tant que són interpretades com a tal. A occident alguns bisbes seguiran predicant la infinita aberració que comporta l’homosexualitat, però també molta gent procurarà respectar la llibertat individual d’expressar la pròpia orientació sexual. El problema però, continua sent el mateix, aquest respecte és una tolerància, una acceptació de les actituds, però en molt pocs casos és un enteniment sense més conseqüències. L’homosexual està estigmatitzat a occident. L’homosexual és mirat com algú diferent, com algú atrevit, divertit, lliberal, vividor, arriscat, etc. però sempre com algú diferent. L’homosexual sempre té un cognom, sempre té una etiqueta, sempre crida l’atenció. La gent es defineix per la seva orientació sexual, tothom ha dit alguna vegada: “jo tinc un amic gay que...”.


Tothom és partícip de l’encasellament compulsiu dels homosexuals i això pot ser donat per molts motius. El principal segurament és el que s’ha anat recollint al llarg de tot el text, l’acceptació de la homosexualitat és un concepte tant nou, que les bases culturals han de modificar-se una mica més encara per poder-ho acceptar plenament. La majoria dels països occidentals tenen molt clara la teoria, però a la pràctica encara els costa perquè seguim reproduint antics patrons de conducta que ens fan percebre la homosexualitat com quelcom especial, fora de lloc, curiós, estrany, etc.


Els mitjans de comunicació, les pel·lícules, la publicitat, els dibuixos animats, els rols domèstics, de l’escola, els rols de gènere en general que encara reproduïm però que sovint critiquem són els que ens porten a l’estigmatització de l’homosexualitat, sumat evidentment a discursos del passat, com la Inquisició o l’Holocaust, i a discursos del present, com el de L’Església Catòlica o el que relaciona la sida amb la homosexualitat.


Costa molt encara, però es va introduint poc a poc, la idea que el gènere no té perquè correspondre amb el sexe, que les actituds masculines o femenines són més producte d’un bagatge cultural concret que reprodueix aquests rols, que no pas de la naturalesa femenina o masculina de les persones. De totes maneres, cadascú escombra cap a casa seva. Els científics donaran fe de la genètica i les hormones, nosaltres els antropòlegs i humanistes donem fe de l’ambient, el context, el llegat històric i el present cultural com a determinants de pràcticament tot el que configura la humanitat. Així es pot arribar a l’afirmació de l’admirada Simone de Beauvoir:


On ne naît pas femme: on le devient. (de Beauvoir, 1949)


Aquesta frase pot relacionar-se amb tot el que s’ha dir fins ara. Tot i que neixis amb unes condicions prèvies concretes per ser dona, només se n’és en la mesura que se’n vol ser i es treballa per ser-ho. De la mateixa manera que potser els homosexuals tenen unes predisposicions concretes per ser-ho, però mai no seran res comparades amb l’entorn, amb el context social i cultural que visquin, que serà el que els formarà veritablement com a tal.


Alguns científics aporten proves que mostres en la orientació i la classificació sexual no poden ser considerades construccions socials i que hi ha característiques biològiques que tenen un paper fonamental pel que fa a la formació de la conducta sexual. De totes maneres és el mateix de sempre, cadascú es mira el seu propi melic. En el present no existeixen proves concloents que confirmin si té més importància la biologia o el context en la formació del caràcter homosexual, però sembla que la comunitat científica està obsessionada en veure si l’estudi del genoma humà pot portar una mica de llum a l’assumpte.


Actualment està acceptat que en la definició de la orientació sexual hi influeixen determinats ambientals i biològiques, tot i que no es pot fer cap estudi quantitatiu o qualitatiu que derivi cap a una de les dues opcions. La qüestió continua sent la mateixa, perquè la nostra societat, i tantes d’altres al llarg de la història s’han obsessionat d’aquesta manera per la homosexualitat.


Cal que la societat abandoni les actituds d’ostracisme i menyspreu que tant ha fet arrelar la civilització judeocristiana; cal un replantejament seriós i profund d’aquesta societat encara repressiva, en la que encara es considera un fet biològic o natural allò que té una causa cultural.

1 comentari:

  1. No m'ho he llegit tot per falta de temps, però m'he quedat en el paràgraf de la construcció social.
    A Boston vaig fer una assignatura que es deia precisament així: Social Construction. El professor era millorable, molt millorable...però el contingut i les lectures eren molt interessants. És una manera de redescobrir la realitat.
    I vaig pensar que era fàcil -i una mica perillós- pensar de cop que tot, i quan dic tot és tot, és una construcció social. Per exemple, no només la sexualitat, sinó el sexe mateix (Judith Butler), que jo personalment no he pogut estudiar a fons encara però que m'interessa saber com ho argumenta.
    El més clau, penso jo, és distingir entre "l'objecte", perdona per dir-li així, i el "nom" de l'objecte. Jo crec (i ho crec perquè ho he llegit i estudiat sobretot de l'Ian Hacking), que la construcció social és aquest "nom".

    Objecte = Una persona que es sent atreta per una altra del mateix sexe
    Nom de l'objecte = Homosexual

    El nom, sense dubte, és una creació social, als quals després li apliquem característiques i càstigs i simpaties...però l'objecte, com a tal, existeix, hi sigui el nom o no.

    Aleshores doncs, sent éssers lingüístics com som, clar que tot, en certa manera, és una construcció social...no? A tot li posem nom...

    És tot molt interessant!

    delesparaules

    ResponSuprimeix