El Karl que admirava Aristòtil. Crítica de l’economia de mercat de Polanyi.

Karl Polanyi (1886 – 1964) fou un historiador de l’economia hongarès. És recordat per ser el creador del substantivisme, una aproximació a l’economia on aquesta és considerada un element determinat per les institucions de cada societat i no com una esfera independent. El seu objectiu és refutar les tesis del formalisme antropològic, que en aquell moment dominaven la sociologia i l’economia. Per les seves tesis en contra del formalisme va ser popular en l’antropologia, la sociologia econòmica i la ciència política.

L’obra i l’estudi de Polanyi comença quan s’interessa per els esdeveniments que succeeixen al seu entorn. El capitalisme s’estava expandint i augmenten els feixismes i les dictadures. És llavors quan centra el seu interès en desbancar la economia neoclàssica formalista que potser serveix per explicar la societat capitalista de mercat, però no es pot entendre com un patró ja que moltes societats no funcionen de la mateixa manera. El motor de l’economia, històricament és la lluita per el prestigi social, no l’economia de l’escassetat i de l’individu. Les aportacions de Polanyi són doncs, un reclam d’urgència a la mobilització política per transformar la realitat.

Però és cert que el concepte actual (Polanyi ja utilitzava el terme actual per parlar del segle XIX) de l’economia, observa únicament la cara de la moneda del formalisme; per això l’autor pretén rastrejar com s’ha produït aquest desplaçament de l’economia en la societat i aquesta confusió de termes que és causa i conseqüència de l’economia de mercat.

El fil conductor de Polanyi consisteix en resseguir l’origen social, històric i cultural de l’economia de mercat, mitjançant la comparació amb d’altres societats organitzat de manera diferent les formes de producció, distribució i consum. Això permet veure com aquesta economia de mercat transforma les relacions socials. Les societats i economies del passat exemplifiquen l’existència i possibilitat d’una nova forma d’integrar la societat al marge del mercat.

Així doncs, l’autor es centra en el paper de l’economia en la societat i com aquest paper s’ha anat allunyant cada vegada més de la societat i s’ha col·locat en una esfera superior, com si fos una cosa externa. L’explicació que Polanyi dóna a aquest fenomen és que l’economia es basa en una “fal·làcia econòmica” (Lahera: 30) ja que “reduir l’esfera del gènere econòmic als fenòmens del mercat és esborrar de l’escena la major part de la història de l’home” (Polanyi: 78).

Weber ja va anomenar els dos significat del terme “econòmic”. Polanyi els desenvolupa. De fet, l’autèntic inspirador de Polanyi és Aristòtil. El pensador ja distingia entre dos modes per adquirir, l’adquisició domèstica i l’adquisició comercial. Però les característiques que atribuïa a la primera van més enllà de l’àmbit purament domèstic ja que entre els seus agents hi inclou tant al cap de la família com a l’Estat. Així doncs el significat formal de l’economia es basa en una elecció individual per escollir els mitjans que satisfan cada necessitat, partint d’una suposada escassetat de recursos; es refereix a l’elecció i per tant les seves regles són les de pensament i raó. Es refereix a una situació d’elecció plantejada a partir de la insuficiència i escassetat de recursos. Per tant l’economia, per als formalistes, és una esfera independent de la societat, afecta de la mateixa manera a totes les cultures, el que passa és que unes estan més o menys desenvolupades. A última instància el significat formal depèn del substantiu.

El significat substantiu de l’economia parteix del contrari: suposa que els éssers humans requereixen un entorn físic que els sostingui, és la dependència de la naturalesa. L’economia està determinada per la història; és una activitat institucionalitzada amb la que es satisfan les necessitats materials dels individus en societat. El significat substantivista permet a les ciències socials estudiar totes les economies que existeixen i van existir. Per el substantivisme, l’escassetat no és una condició existencial de la humanitat, només una condició de l’economia capitalista de mercat. De fet les enormes possibilitats de consum també impliquen nombroses privacions. Per això, Polangi fa una crítica epistemològica als fonaments plantejats per l’economia formalista. L’economia no és com la plantejaven els neoclàssics: per sobre, intangible, independent de la vida social i en una esfera separada de l’activitat. L’economia mai ha estat separada de la política, la moral o la religió, és una construcció social. Sempre ha passat pel filtre de les institucions de cada societat, tant les econòmiques com les no-econòmiques. És transversal i present en totes les institucions que organitzen la societat. És institucional, té unitat i estabilitat, i depèn de les condicions socials que determinen les motivacions dels individus.

Es pot dir doncs que Polanyi observa l’economia des d’un filtre antropològic, holístic, com feien Malinowski o Boas: on l’economia està incrustada en les relacions socials, en un entramat indivisible d’institucions socials. La separació del sistema econòmic de la resta d’institucions és precisament el que caracteritza l’economia de mercat segons l’autor.

Polanyi també posa èmfasi i descriu tres formes principals d’integració de l’economia humana: la reciprocitat, la redistribució i l’intercanvi. La reciprocitat és el moviment de béns entre un sistema simètric. La redistribució és el moviment de béns cap a un centre i després de dins a fora, o sigui, distribució a través d’una organització central. L’interncanvi és el moviment de béns entre dos punts dispersos. L’intercanvi requereix la presència del mercat, és basa en l’obtenció del màxim benefici a partir de la relació oferta-demanda, creant preus fluctuants. Tots tres principis són presents però en cada lloc hi ha més presència de l’un o de l’altre. Però en l’economia capitalista de mercat té molt més pes específic de l’intercanvi.

Les diferents formes d’integració però, no només donen lloc a mobilització, producció i consum de béns, sinó que són també “productores de subjectes” (Lahera: 36) ja que estan basats en els valors continguts en les intitucions que regulen l’organització de l’ordre social. Per tant, Polanyi veu l’economia de mercat com el resultat d’una violenta institucionalització artificial, basada en el poder i la coerció.

El mercat és el lloc de l’intercanvi i els diners són el mitjà per l’intercanvi, així doncs tot comerç és comerç de mercat, i tots els diners són diners de mercat. El mercat és la institució generadora i el comerç i els diners en són les funcions. La qüestió però, no és perquè comerç, diners i mercat han estat conceptes separats al llarg de la història sinó perquè apareixen junts en el capitalisme. No totes les societats tenen sota un mateix paraigües els conceptes mercat, comerç i diners. Per tant, existeixen altre formes econòmiques a part de la capitalista occidental, de mercat. Cal una visió crítica dels conceptes de comerç, diners i mercat, per tenir la certitud que són conceptes diferenciats, tot i que l’imaginari col·lectiu del capitalisme ens els mantingui mentalment units.

Així doncs, Polanyi fa una aportació que permet reflexionar sobre la societat actual a través d’una crítica política amb efectes en la realitat, amb una voluntat real de reconstruir l’ordre social. Polanyi desenvolupa un corpus teòric institucionalista que permet comprendre el procés de construcció de l’economia de mercat i, d’aquesta manera, acaba afirmant la necessitat de transformar l’economia de mercat a través de la construcció d’un ordre social basat en principis diferents. Però no es pot desmuntar el mercat i ja està, el que cal és fer un canvi de referències, una anàlisis d’urgència que descrigui el mercat i l’economia actual a partir del significat substantiu de l’economia.

------------

Godelier, Maurice. 1979. Antropología y economia. Barcelona: Anagrama

Lahera Sánchez, Arturo. La crítica de la economía de mercado en Karl Polany: análisis instituciona cómo pensamieto para la accióni. Reis 86-99, p 27-54.

Polanyi, Karl. El sustento del hombre. Barcelona, Mondadori, 1994.