dimarts, 26 d’octubre del 2010

El Karl que admirava Aristòtil. Crítica de l’economia de mercat de Polanyi.

Karl Polanyi (1886 – 1964) fou un historiador de l’economia hongarès. És recordat per ser el creador del substantivisme, una aproximació a l’economia on aquesta és considerada un element determinat per les institucions de cada societat i no com una esfera independent. El seu objectiu és refutar les tesis del formalisme antropològic, que en aquell moment dominaven la sociologia i l’economia. Per les seves tesis en contra del formalisme va ser popular en l’antropologia, la sociologia econòmica i la ciència política.

L’obra i l’estudi de Polanyi comença quan s’interessa per els esdeveniments que succeeixen al seu entorn. El capitalisme s’estava expandint i augmenten els feixismes i les dictadures. És llavors quan centra el seu interès en desbancar la economia neoclàssica formalista que potser serveix per explicar la societat capitalista de mercat, però no es pot entendre com un patró ja que moltes societats no funcionen de la mateixa manera. El motor de l’economia, històricament és la lluita per el prestigi social, no l’economia de l’escassetat i de l’individu. Les aportacions de Polanyi són doncs, un reclam d’urgència a la mobilització política per transformar la realitat.

Però és cert que el concepte actual (Polanyi ja utilitzava el terme actual per parlar del segle XIX) de l’economia, observa únicament la cara de la moneda del formalisme; per això l’autor pretén rastrejar com s’ha produït aquest desplaçament de l’economia en la societat i aquesta confusió de termes que és causa i conseqüència de l’economia de mercat.

El fil conductor de Polanyi consisteix en resseguir l’origen social, històric i cultural de l’economia de mercat, mitjançant la comparació amb d’altres societats organitzat de manera diferent les formes de producció, distribució i consum. Això permet veure com aquesta economia de mercat transforma les relacions socials. Les societats i economies del passat exemplifiquen l’existència i possibilitat d’una nova forma d’integrar la societat al marge del mercat.

Així doncs, l’autor es centra en el paper de l’economia en la societat i com aquest paper s’ha anat allunyant cada vegada més de la societat i s’ha col·locat en una esfera superior, com si fos una cosa externa. L’explicació que Polanyi dóna a aquest fenomen és que l’economia es basa en una “fal·làcia econòmica” (Lahera: 30) ja que “reduir l’esfera del gènere econòmic als fenòmens del mercat és esborrar de l’escena la major part de la història de l’home” (Polanyi: 78).

Weber ja va anomenar els dos significat del terme “econòmic”. Polanyi els desenvolupa. De fet, l’autèntic inspirador de Polanyi és Aristòtil. El pensador ja distingia entre dos modes per adquirir, l’adquisició domèstica i l’adquisició comercial. Però les característiques que atribuïa a la primera van més enllà de l’àmbit purament domèstic ja que entre els seus agents hi inclou tant al cap de la família com a l’Estat. Així doncs el significat formal de l’economia es basa en una elecció individual per escollir els mitjans que satisfan cada necessitat, partint d’una suposada escassetat de recursos; es refereix a l’elecció i per tant les seves regles són les de pensament i raó. Es refereix a una situació d’elecció plantejada a partir de la insuficiència i escassetat de recursos. Per tant l’economia, per als formalistes, és una esfera independent de la societat, afecta de la mateixa manera a totes les cultures, el que passa és que unes estan més o menys desenvolupades. A última instància el significat formal depèn del substantiu.

El significat substantiu de l’economia parteix del contrari: suposa que els éssers humans requereixen un entorn físic que els sostingui, és la dependència de la naturalesa. L’economia està determinada per la història; és una activitat institucionalitzada amb la que es satisfan les necessitats materials dels individus en societat. El significat substantivista permet a les ciències socials estudiar totes les economies que existeixen i van existir. Per el substantivisme, l’escassetat no és una condició existencial de la humanitat, només una condició de l’economia capitalista de mercat. De fet les enormes possibilitats de consum també impliquen nombroses privacions. Per això, Polangi fa una crítica epistemològica als fonaments plantejats per l’economia formalista. L’economia no és com la plantejaven els neoclàssics: per sobre, intangible, independent de la vida social i en una esfera separada de l’activitat. L’economia mai ha estat separada de la política, la moral o la religió, és una construcció social. Sempre ha passat pel filtre de les institucions de cada societat, tant les econòmiques com les no-econòmiques. És transversal i present en totes les institucions que organitzen la societat. És institucional, té unitat i estabilitat, i depèn de les condicions socials que determinen les motivacions dels individus.

Es pot dir doncs que Polanyi observa l’economia des d’un filtre antropològic, holístic, com feien Malinowski o Boas: on l’economia està incrustada en les relacions socials, en un entramat indivisible d’institucions socials. La separació del sistema econòmic de la resta d’institucions és precisament el que caracteritza l’economia de mercat segons l’autor.

Polanyi també posa èmfasi i descriu tres formes principals d’integració de l’economia humana: la reciprocitat, la redistribució i l’intercanvi. La reciprocitat és el moviment de béns entre un sistema simètric. La redistribució és el moviment de béns cap a un centre i després de dins a fora, o sigui, distribució a través d’una organització central. L’interncanvi és el moviment de béns entre dos punts dispersos. L’intercanvi requereix la presència del mercat, és basa en l’obtenció del màxim benefici a partir de la relació oferta-demanda, creant preus fluctuants. Tots tres principis són presents però en cada lloc hi ha més presència de l’un o de l’altre. Però en l’economia capitalista de mercat té molt més pes específic de l’intercanvi.

Les diferents formes d’integració però, no només donen lloc a mobilització, producció i consum de béns, sinó que són també “productores de subjectes” (Lahera: 36) ja que estan basats en els valors continguts en les intitucions que regulen l’organització de l’ordre social. Per tant, Polanyi veu l’economia de mercat com el resultat d’una violenta institucionalització artificial, basada en el poder i la coerció.

El mercat és el lloc de l’intercanvi i els diners són el mitjà per l’intercanvi, així doncs tot comerç és comerç de mercat, i tots els diners són diners de mercat. El mercat és la institució generadora i el comerç i els diners en són les funcions. La qüestió però, no és perquè comerç, diners i mercat han estat conceptes separats al llarg de la història sinó perquè apareixen junts en el capitalisme. No totes les societats tenen sota un mateix paraigües els conceptes mercat, comerç i diners. Per tant, existeixen altre formes econòmiques a part de la capitalista occidental, de mercat. Cal una visió crítica dels conceptes de comerç, diners i mercat, per tenir la certitud que són conceptes diferenciats, tot i que l’imaginari col·lectiu del capitalisme ens els mantingui mentalment units.

Així doncs, Polanyi fa una aportació que permet reflexionar sobre la societat actual a través d’una crítica política amb efectes en la realitat, amb una voluntat real de reconstruir l’ordre social. Polanyi desenvolupa un corpus teòric institucionalista que permet comprendre el procés de construcció de l’economia de mercat i, d’aquesta manera, acaba afirmant la necessitat de transformar l’economia de mercat a través de la construcció d’un ordre social basat en principis diferents. Però no es pot desmuntar el mercat i ja està, el que cal és fer un canvi de referències, una anàlisis d’urgència que descrigui el mercat i l’economia actual a partir del significat substantiu de l’economia.
------------
Godelier, Maurice. 1979. Antropología y economia. Barcelona: Anagrama
Lahera Sánchez, Arturo. La crítica de la economía de mercado en Karl Polany: análisis instituciona cómo pensamieto para la accióni. Reis 86-99, p 27-54.
Polanyi, Karl. El sustento del hombre. Barcelona, Mondadori, 1994.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Luke, I am your father

Paper del pare en la procreació i en l'organització del parentiu en la societat trobriandesa


La societat trobriandesa és de filiació materna. El fill és concebut i creat per la mare, el pare no té un paper en la generació dels fills, no té cap relació entre pare i fill. L’home és un mer espectador de la creació de nens. La funció del pare és purament social, és l’home que està casat i viu amb la mare. Per definir-lo sovint s’utilitza el mot tomakava, que vindria a traduir-se com a foraster. Però el cert és que no hi ha una paraula exacta per definir un pare de les Trobriand, la paternitat és la “relació de parentiu tama”. El tama és l’home que té una relació íntima amb la mare i que és l’amo de la casa. Aquest home cuida, protegeix i estima els seus fills, però a poc a poc va perdent la influència sobre ells. Qui guanya terreny és el kada, el germà de la mare que, com que pertany al grup d’aliats naturals, guanya autoritat sobre el fill de la seva germana.

Si l’herència es transmet per via de la figura materna, seria obvi afirmar que els trobriandesos es comparen fisícament amb les seves mares, però és precisament al contrari. És una ofensa insinuar que algú s’assembla a la seva mare o a algú de la mateixa “sang” que ella. Però, en canvi, és correcte afirmar la semblança amb el tama, encara que no s’assemblin en res. Tots els nens s’assemblen als seus tama, i l’explicació que els indígenes donen és que el contacte continuat de l’home amb la mare, acaba donant forma als fills.

Efectivament, els trobriandesos no tenen constància de la paternitat fisiològica, ignoren el poder generador de l’acte sexual i, de fet, creuen fermament, i ho demostren amb llegendes, que les joves poden tenir fills essent encara verges.

Però perquè hi hagi paternitat hi ha d’haver matrimoni: si una dona té un fill abans d’estar casada, l’home que l’acompanya pot refusar de casar-s’hi o no reconèixer els fills com a seus. Tot i que ignorin la paternitat fisiològica, es guien amb un dogma: “Totes les famílies han de tenir un tama, totes les dones han de casar-se per tenir fills, a cada casa hi ha d’haver un home”. És més important, doncs, l’existència social d’un pare que el reconeixement biològic d’aquest.
------------
Malinowski, Bronislaw (1982 [1920]). “El padre en la psicologia primitiva” a Estudios de Psicología Primitiva. Buenos Aires: Ediciones Paidós.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

La observación participante en el campo. Introducción a los métodos cualitativos de investigación. Taylor, S.J. i R.Bogdan. Resum


L’article de Taylor i Bogdan parla de l’observació participant del treball de camp. És un text interessantíssim tant per aquells que s’inicien a la recerca etnogràfica, com per als experimentats que necessitin una revisió de mètodes i estratègies.

El text està articulat en tres parts principals. La primera descriu com procurar una interacció social no ofensiva. La segona explica estratègies i tàctiques de camp per obtenir dades. Finalment, la tercera part examina diferents formes de prendre notes de camp escrites o enregistrades.

El primer apartat descriu l’entrada al camp, com els primers dies sobre el terreny són difícils i incòmodes. Es para més atenció a l’acceptació que a l’autèntica recollida de dades. També es descriu de quina manera es negocia el propi rol i la importància de no adjudicar-se’n un de determinat. El concepte de rapport, que es podria traduir com a feeling o confiança, és especialment important durant tota la investigació. Per aconseguir-lo es pot fer el que fan els observats, posar de relleu el que es té en comú, ajudar-los, ser humil i interessar-se pel que fan i diuen.

Com a tàctiques d’obtenció de dades, és important la participació amb el grup, sempre mantenint, però, un equilibri entre la participació activa i l’observació passiva. La millor estratègia per a obtenir dades és tenir algun informant clau. De tota manera, cal no llançar-se de cap al primer que mostra amabilitat, perquè pot resultar fatal si resulta ser mal vist per la resta del grup o si ens aclapara exageradament. És bo estar preparat per retrocedir. Quant a les relacions de camp difícils sempre se’n poden trobar, l’observador “camina per una corda fluixa i ha de ser conscient del perill de la pèrdua d’equilibri”. D’altres tàctiques de camp són actuar com un ingenu, procurar estar en el lloc adequat en el moment oportú, no posar massa èmfasi en la tasca que estem realitzant o ser una mica més agressiu cap al final de l’estudi. Per formular preguntes és bo saber què es pot preguntar i què no es pot preguntar, així com aprendre a redirigir converses cap a allò que realment interessa a l’observador. Pel que fa al llenguatge, els investigadors haurien de ser conscients que els mots varien de significat depenent del col·lectiu, i per tant caldria aprendre l’argot propi del que investiguen.

Per prendre notes de camp, és útil trobar algú a qui llegir el diari de camp perquè pugui donar una segona opinió. Algunes estratègies per recordar paraules i accions són prestar molta atenció, buscar paraules clau, reproduir les escenes mentalment, no estar massa estona a l’escenari d’estudi, dibuixar l’espai, etcètera. Caldria abstenir-se de prendre notes in situ. En relació amb la forma de les notes, s’han de deixar marges, utilitzar pseudònims i no privar-se d’escriure comentaris del mateix observador. Però no s’ha de ser avaluatiu, només descriptiu. S’ha de descriure tot: nosaltres, els altres, l’espai, les relacions, les accions pas per pas; registrar detalls del diàleg i allò que no es comprèn.

Finalment, també és important saber quan s’ha d’acabar un treball i quina és la millor manera de deixar el camp, amablement i deixant la porta oberta a futurs contactes.
------------
Taylor, S.J i R.Bogdan. "La observación participante en el campo." Introducción a los métodos cualitativos de investigación, 1986. Barcelona: Paidós, 50-91.

dijous, 7 d’octubre del 2010

De la intuición a la contrastación: el trabajo de campo en antropología en la formación de los nuevos antropólogos. Teresa San Román – 1996. Resum

El mètode etnogràfic no té una estructura vertebradora vàlida per a tots els estudis antropològics. De vegades pot ser millor d’utilitzar el treball de camp, d’altres, la comparació intercultural. I decidir l’estratègia a seguir sempre és complicat.

Per tant, la primera tasca i la més important d’un investigador cultural és la de dissenyar correctament l’esquema a seguir per a fer l’estudi. És llavors, alhora de dissenyar un treball de camp, quan apareixen problemes. El primer és la disjuntiva que enfronta la comprensió de l’altra amb la comparació intel·lectual. Aquesta contradicció és difícil de fer encaixar, però molt necessari. El segon problema que sorgeix a l’observador de camp és metodològic: cal dissenyar un bon estudi de camp arriscant-se a perdre’s part important de la cultura d’estudi o val més fer una investigació lliure, directa sobre el terreny?

Un bon treball de camp ha de seguir dos passos, primer una bona observació participant que desembocarà a una sèrie de conclusions. Aquestes conclusions poden utilitzar-se com a hipòtesis en el segon pas l’estudi, on es posarien a prova aquestes conclusions. Un treball etnogràfic demana dedicació, calma i meditació, repetició de les coses, anar al terreny més d’una vegada, és important estar segur d’allò que s’afirma.

Així mateix és com s’ha intentat estructurar el treball de camp de la Llicenciatura d’Antropologia Social i Cultural a la UAB, de manera lineal, acumulativa. Es distribueix en quatre assignatures d’un semestre cadascuna.

La primera, Treball de Camp I, serveix d’introducció a la investigació, l’objectiu és familiaritzar-se amb la cultura, aprendre a aprendre, fer servir el diari de camp, treure algunes conclusions bàsiques, etc. S’organitza en poques sessions de grup, algunes d’individuals i moltes d’observació d’un grup concret.

La segona assignatura és Mètodes. L’objectiu és el de canviar radicalment el punt de vista de l’estudiant, familiaritzar-lo amb conceptes tècnics o amb el mètode científic. Partint de la base de Camp I, s’aprèn a crear hipòtesis, contrastar dades, comparar propostes, definir conceptes, etc fins a aconseguir la postura metodològica antidogmàtica que persegueix la carrera.

El tercer semestre es fa Tècniques en Antropologia, on cal reelaborar el disseny teòric per fer-lo pràctic. Cal escollir conscientment les tècniques concretes a seguir, per acabar podent contrastar les hipòtesis i delimitar-les. Es parteix del treball de l’assignatura anterior i es continua treballant de manera individualitzada o en grup.

Finalment, es conclou amb Treball de Camp II, on es fa una contrastació de tot allò après. Sobre el terreny cal posar tots els coneixements adquirits. Es faran guions d’entrevistes, qüestionaris, dissenys de mostres, etc. I es fa de la mateixa manera que Camp I, sobre el terreny complementat amb poques classes individuals o de grup.

Si es segueix aquest eix vertebrador, la formació investigadora dels estudiants, crítica amb els aspectes metodològics i tècnics és bàsica per a la formació dels nous antropòlegs. Així, partint de la mera intuïció, s’arriba pas a pas i amb bona lletra a la contrastació final de tot treball de camp.
------------
San Román, Teresa. De la intuición a la contrastación: el trabajo de campo en antropologia en la formación de los nuevos antropólogos. A Aurora González Echevarria (coord) Simposio VIII Epistemología y método, Actas del VII Congreso de Antropología Social. Zaragoza, 1996, 167-178.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Quan l'amor tot ho desmunta i torna a començar

El documental parla de diferents maneres d’afrontar la relació entre l’amor i el matrimoni en tres casos etnogràfics amb estructures familiars diferents: la poligínia, la poliàndria i la monogàmia.
La primera societat de què tracta són els Woodabe, pastors nòmades de la vall del Níger organitzats poligínicament. La segona, els Yimba del Tibet nepalès amb poliàndria fraternal. I finalment un cas de monogàmia d’una família reconstituïda del Canadà.

Un castell del Loira fa de teló de fantasia, un referent molt present a occident per parlar de l’amor romàntic. Quina és la dialèctica entre aquest amor i el matrimoni? Com s’enfronten les diferents cultures a aquest binomi estrany? El matrimoni és una institució amb la funció de reproduir-se, donar continuïtat familiar, procurar seguretat i estabilitat, etc. No hi ha amor en un matrimoni, però el món és ple de matrimonis per amor. A què es dóna això? Com s’ho fan les diferents cultures per institucionalitzar sentiments i emocions? Cada un dels tres casos etnogràfics presentats en el documental descriu tres estils de matrimoni amb i sense amor, de divorci, d’acceptació familiar,etc.

A occident la societat cortesana diu que el matrimoni és amor, i a d’altres societats també hi ha sovint alguna història, llegenda o creença semblant. Per tant, si amor és matrimoni, passem la vida intentant fer-los encaixar. Perquè hi hagi una nova unió, se n’ha de trencar una altra prèviament, cal una crisi. Així doncs, el matrimoni amb amor sempre ve d’un conflicte. L’amor no sustenta famílies, les separa, les destrueix, divideix propietats i els membres. Matrimoni implica la possibilitat de divorci, a tot arreu.

Per parlar de tot l’entramat que envolta aquesta unió i desunió, també es tracten d’altres temes, com els rituals que legalitzen les institucions. En totes tres cultures, hi ha un xaman, un sacerdot o una figura mestre de cerimònies que  guia l’acte amb paraules sagrades. En totes s’intercanvien arres (que poden ser monedes o llavors d’ordi) i senyals de durabilitat (com l’anell occidental o les llavors d’ordi dels yimba).  Els woodabe, si bé no tenen símbols tant evidents als nostres ulls, al capdavall acaben fent el mateix. La dona li diu que vol que mati un toro, i això és sinònim d’una gran festa social de reconeixement de la unió. El repartir la carn de l’animal sacrificat entre tothom, no deixa de ser simbòlicament el mateix que els anells o les llavors. Totes les institucionalitzacions d’unions arreu tenen una component molt fort de tradició, fins i tot les bodes occidentals pel civil imiten el mateix escenari que els religiosos.

Però no totes les coincidències acaben aquí, totes les societats tenen un espai informal perquè la gent es relacioni. A occident és el ball de bodes, al Tibet una dansa molt lenta i pausada, el Níger són els nois qui es maquillen i volen seduir les noies. Són espais per fer nous vincles i contactes, per desplegar la xarxa social. I on el grup fa un pas per acceptar la nova unió. El grup també ha d’acceptar, sobretot la figura de qui mana, la persona nouvinguda. Totes les societats tenen ritus d’acceptació de nous membres.

Com ja s’ha dit anteriorment, totes les cultures tenen un mecanisme per trencar unions i formar-ne de noves. Quan l’amor fa acte de presència i irromp sense importar-li la família, l’estabilitat, la unió... es produeixen divorcis. També hi ha rituals i passos que cal seguir per afrontar un divorci en totes les societats. El problema més gros apareix quan hi ha fills. Les dones woodabe, per exemple han d’abandonar-los si volen deixar el marit.

Els sentiments i les emocions estan mediatitzats per la cultura, i s’han fet pocs estudis de comparació d’emocions. Com s’expressen les emocions a cada cultura? Com s’interpreten o es canalitzen? L’amor romàntic per exemple, té una connotació a occident que no té a d’altres llocs. És com l’amor filial, tots en tenim i en sentim però a cada cultura es processa i s’expressa de manera diferent. Al cap i a la fi això és el més important, percebre com perceben el món els altres, entendre la importància que donen a les coses, com viuen les diferents emocions.

Maybury-Lewis fa un documental molt il·lustratiu, on s’entenen molt bé els diferents rituals d’amor i matrimoni de tres cultures distants. Es dirigeix a un gran públic i aquí hi ha el problema. Un antropòleg, que precisament es caracteritza per intentar ser el menys etnocèntric possible, ho acaba sent d’allò més i de manera inconscient. L’amor, la família, el matrimoni, el divorci o tots els temes i conceptes de què parla tenen una connotació molt marcada a occident. Per tant l’espectador occidental mira el documental a través del seu filtre, respecta la diferència dels altres pobles però no l’entén. Si l’autor fa servir com a eix vertebral l’amor romàntic i els castells fantàstics del Loira, com l’espectador es pot fer idea de quin és l’amor que senten, perceben i viuen els yimba i els woodabe? Què els remou per dins quan decideixen afrontar una separació? Quina importància hi donen?
------------
Font audiovisual: Maybury-Lewis, David. Extrañas Relaciones. Sèrie Mil·lenium, 1992.