La bossa o la vida: exogàmia, matrimoni i parentiu

De quina manera incideix el sistema de parentiu en la transmissió de la propietat segons J. Goody?

A partir de l’Atles Etnogràfic, i basant-se en exemples de Àfrica i Euràsia, Goody posa de manifest que les diferents societats de les dues regions difereixen en els sistemes per transmetre la propietat. En les societats existeix una correlació lògica entre el parentiu i la propietat.

Aquestes diferències estan correlacionades amb les que es presenten en els tipus de prestació matrimonial i amb el grau de control de les dones (sobretot alhora d’assignar-los una parella).

El patrimoni d’un home és comparable al predomini dels termes de parentiu que aïllen al grup, una indicació de les diferències en el tipus de corporació de dependència que s’associa amb els sistemes per la transferència de la propietat, així com els modes d’agricultura.

Tylor ja va destacar que l’exogàmia tenia funcions adaptatives amb un “o et cases fora o et maten”, si fas amics i aliances no t’exposaràs a la guerra i les hostilitats. El matrimoni dins del grup és una política d’aïllament. Una raó per mantenir aquesta política és la de preservar la propietat allà on aquesta es transmet tan a través dels homes com de les dones o fomentar els matrimonis amb famílies “del tipus de la pròpia”, i d’aquesta manera conservar el prestigi i la propietat. És curiós assenyalar que les dones són menys lliures en quan a drets matrimonials allà on la propietat es transmet a través d’aquestes.

En cada una d’aquestes societats la correlació entre propietat i parentiu és lògica en ella mateixa: monogàmia o poligàmia, dots, tipus de residència, etc. tot s’entrellaça per configurar un sistema de propietat-parentiu unificat. No hi ha diferenciació entre els dos conceptes sinó que tots dos són les cares d’una mateixa moneda.

------------

A partir del text: Goody, J. (2007[1969]). “Herencia, propiedad y matrimonio en África y Eurasia” a Parkin, R. y Stone, L. Antropología del parentesco y de la familia. Madrid: Editorial Universitaria. Ramón Areces. Pp. 211-224

Els homes porten els pantalons i les dones les faldilles. Patriarcat i patrilinialitat, matriarcat i matrilinialitat.

En cada societat, els parents s’organitzen en diferents grups de filiació. Alguns grups tenen en compte tant la línia de descendència del pare com la de la mare; alguns consideren a tots els parents iguals, sense fer distincions per línia de descendència; i els altres, estructuren el seu grup de filiació de manera unilateral, per tant, tenen grups matrilineals i grups patrilineals.

La patrilinialitat i la matrilinialitat fan referència a la via d’adquisició d’estatus, al grup de pertanyènça. Els components d’un grup de filiació tenen drets i deures de tracte i herència concrets dins del grup de filiació, tots reconèixen un avantpassat comú, ja sigui demostrat o mític. De totes formes, aquests grups unilaterals no poden considerar-se absoluts; que de base existeixi una línia de filiació no vol dir que la majoria de gent la compleixi al peu de la lletra. 

Lowie parla de meitats d’un grup o tribu. Aquestes meitats assumirien el paper de clans superiors. La meitat comporta actituds mútues de distinció, de simetria, de regularitat, d’oposició, rivalitat, reciprocitat, etc. que no es donen si en una tribu hi ha tres o més grups de base. L’existència d’aquestes meitats, afirma l’autor que es deu clarament a l’exogàmia i l’associa a extensions dels patrons de conducta associatas amb els parents del cantó patern i matern. Així doncs tot membre pertany a una de les dues meitats, la paterna o la materna.

Però la qüestió és com es remunta a l’origen de la patrilinialitat i de la matrilinialitat. Per començar cal tenir en compte que les dues formes d’organització del parentiu han de ser considerades com realitats totalment diferents i no com una simetria, ja que parteixen de condicions culturals diferents.

Les xarxes de parents parteixen doncs d’una ideologia organitzativa compartida per tots els membres, que els serveix per estructurar el grup i dotar-lo d’eficàcia i seguretat. Aquests grups de descendència, organitzats de manera patrilineal o matrilineal i amb una autoritat procedent dels homes, normalment deixen d’existir quan l’organització política està molt desenvolupada.

Lowie descriu una el que podria ser l’origen de la patrilinialitat dient que allà on els homes controlen el poder i l’economia, o sigui, allà on la societat és patriarcal, l’organització de la residència és patrilocal. La patrilocalitat comporta la unitat dels membres d’una branca de descendència, que poden considerar-se una entitat diferent, i per tant, començar a regir-se per la regla de l’exogàmia, de manera que el parentiu amb la línia materna quedaria oblidat. Amb la unió de més d’un llinatge es formarien tribus on els membres de cada llinatge es casarien amb els dels altres.

La residència patrilocal i els interessos de la propietat patrilineal comporten llinatges patrilineals, i exactament el mateix amb els llinatges patrilineals, tot i que alguns pobles matrilineals són patrilocals.

Per proposar un origen de la matrilinialitat, Lowie descriu un traspàs de poder econòmic. Si les dones s’ocupen de cuidar camps i collites, és normal que traspassin aquesta herència a filles dones i no als homes. Una família extensa té drets sobre una parcel·la que té un nom, com el dels propietaris, aquest vincle el compartiran fills i filles, però les encarregades seran les filles. Així la matrilinealitat provoca corresidècia i copropietat de recursos.

Els grups unilineals reflecteixen pautes de residència concretes, aquestes pautes comporten nuclis de membres amb un èmfasi especial sobre els drets i deures sobre recursos i persones. Hi ha molta correlació entre patrilocalitat i patrilinealitat per una banda i matrilocalitat i matrilinealitat per l’altra. Els grups patrilineals són molt més freqüents que els matrilenials, i això es deu a que el monopoli de comerç, poder econòmic o polític està a mans dels homes. Com que aquests formen grups de residència patrilocals i estructura patrilineal, els hereus de l’autoritat són fills, germans o nebots.

Però també existeixen, per les mateixes raons, societats matrilineals, on l’estructura domèstica gira entorn de les dones. Però els homes continuen dominant les institucions. La filiació no té relació amb l’autoritat. Que un grup funcioni a partir de la matrilinealitat no vol dir que sigui una societat matriarcal. De fet de societats matriarcals no se’n coneixen, els homes són l’autoritat. Els sistemes tampoc passen de l’un a l’altre, cronològicament cap és anterior o més evolucionat, cada un té històries ben diferenciades. Les societats matriarcals es redueixen al fet que algunes societat atribueixen o dones competències sobre determinats assumptes a les dones. Les dones, per exemple, poden tenir poder per triar cabdills, però mai seran cabdills. Que les dones no siguin al capdamunt de l’escala de poder i influència, no vol dir que estiguin trepitjades per els seus marits i tractades com unes esclaves. Que les dones no puguin accedir a la cúspide de poder i prestigi, no vol dir que no governin i dirigeixen molts aspectes de la vida, de fet, els homes sovint depenen de la tasca de les seves dones. Excepte potser en la guerra, no hi ha cap àmbit de la vida que no tingui presència femenina.

------------

A partir del text: LOWIE, Robert H. (2007 [1950]). “Grupos de descendencia unilaterial” a Parkin, R. i Stone, L. Antropologia del parentesco y de la familia. Madrid: Editorial Universitaria. Ramón Areces. Pp. 93-130

Luke, I am your father

Paper del pare en la procreació i en l'organització del parentiu en la societat trobriandesa

La societat trobriandesa és de filiació materna. El fill és concebut i creat per la mare, el pare no té un paper en la generació dels fills, no té cap relació entre pare i fill. L’home és un mer espectador de la creació de nens. La funció del pare és purament social, és l’home que està casat i viu amb la mare. Per definir-lo sovint s’utilitza el mot tomakava, que vindria a traduir-se com a foraster. Però el cert és que no hi ha una paraula exacta per definir un pare de les Trobriand, la paternitat és la “relació de parentiu tama”. El tama és l’home que té una relació íntima amb la mare i que és l’amo de la casa. Aquest home cuida, protegeix i estima els seus fills, però a poc a poc va perdent la influència sobre ells. Qui guanya terreny és el kada, el germà de la mare que, com que pertany al grup d’aliats naturals, guanya autoritat sobre el fill de la seva germana.

Si l’herència es transmet per via de la figura materna, seria obvi afirmar que els trobriandesos es comparen fisícament amb les seves mares, però és precisament al contrari. És una ofensa insinuar que algú s’assembla a la seva mare o a algú de la mateixa “sang” que ella. Però, en canvi, és correcte afirmar la semblança amb el tama, encara que no s’assemblin en res. Tots els nens s’assemblen als seus tama, i l’explicació que els indígenes donen és que el contacte continuat de l’home amb la mare, acaba donant forma als fills.

Efectivament, els trobriandesos no tenen constància de la paternitat fisiològica, ignoren el poder generador de l’acte sexual i, de fet, creuen fermament, i ho demostren amb llegendes, que les joves poden tenir fills essent encara verges.

Però perquè hi hagi paternitat hi ha d’haver matrimoni: si una dona té un fill abans d’estar casada, l’home que l’acompanya pot refusar de casar-s’hi o no reconèixer els fills com a seus. Tot i que ignorin la paternitat fisiològica, es guien amb un dogma: “Totes les famílies han de tenir un tama, totes les dones han de casar-se per tenir fills, a cada casa hi ha d’haver un home”. És més important, doncs, l’existència social d’un pare que el reconeixement biològic d’aquest.

------------

Malinowski, Bronislaw (1982 [1920]). “El padre en la psicologia primitiva” a Estudios de Psicología Primitiva. Buenos Aires: Ediciones Paidós.

Quan l'amor tot ho desmunta i torna a començar

El documental parla de diferents maneres d’afrontar la relació entre l’amor i el matrimoni en tres casos etnogràfics amb estructures familiars diferents: la poligínia, la poliàndria i la monogàmia.

La primera societat de què tracta són els Woodabe, pastors nòmades de la vall del Níger organitzats poligínicament. La segona, els Yimba del Tibet nepalès amb poliàndria fraternal. I finalment un cas de monogàmia d’una família reconstituïda del Canadà.

Un castell del Loira fa de teló de fantasia, un referent molt present a occident per parlar de l’amor romàntic. Quina és la dialèctica entre aquest amor i el matrimoni? Com s’enfronten les diferents cultures a aquest binomi estrany? El matrimoni és una institució amb la funció de reproduir-se, donar continuïtat familiar, procurar seguretat i estabilitat, etc. No hi ha amor en un matrimoni, però el món és ple de matrimonis per amor. A què es dóna això? Com s’ho fan les diferents cultures per institucionalitzar sentiments i emocions? Cada un dels tres casos etnogràfics presentats en el documental descriu tres estils de matrimoni amb i sense amor, de divorci, d’acceptació familiar,etc.

A occident la societat cortesana diu que el matrimoni és amor, i a d’altres societats també hi ha sovint alguna història, llegenda o creença semblant. Per tant, si amor és matrimoni, passem la vida intentant fer-los encaixar. Perquè hi hagi una nova unió, se n’ha de trencar una altra prèviament, cal una crisi. Així doncs, el matrimoni amb amor sempre ve d’un conflicte. L’amor no sustenta famílies, les separa, les destrueix, divideix propietats i els membres. Matrimoni implica la possibilitat de divorci, a tot arreu.

Per parlar de tot l’entramat que envolta aquesta unió i desunió, també es tracten d’altres temes, com els rituals que legalitzen les institucions. En totes tres cultures, hi ha un xaman, un sacerdot o una figura mestre de cerimònies que  guia l’acte amb paraules sagrades. En totes s’intercanvien arres (que poden ser monedes o llavors d’ordi) i senyals de durabilitat (com l’anell occidental o les llavors d’ordi dels yimba).  Els woodabe, si bé no tenen símbols tant evidents als nostres ulls, al capdavall acaben fent el mateix. La dona li diu que vol que mati un toro, i això és sinònim d’una gran festa social de reconeixement de la unió. El repartir la carn de l’animal sacrificat entre tothom, no deixa de ser simbòlicament el mateix que els anells o les llavors. Totes les institucionalitzacions d’unions arreu tenen una component molt fort de tradició, fins i tot les bodes occidentals pel civil imiten el mateix escenari que els religiosos.

Però no totes les coincidències acaben aquí, totes les societats tenen un espai informal perquè la gent es relacioni. A occident és el ball de bodes, al Tibet una dansa molt lenta i pausada, el Níger són els nois qui es maquillen i volen seduir les noies. Són espais per fer nous vincles i contactes, per desplegar la xarxa social. I on el grup fa un pas per acceptar la nova unió. El grup també ha d’acceptar, sobretot la figura de qui mana, la persona nouvinguda. Totes les societats tenen ritus d’acceptació de nous membres.

Com ja s’ha dit anteriorment, totes les cultures tenen un mecanisme per trencar unions i formar-ne de noves. Quan l’amor fa acte de presència i irromp sense importar-li la família, l’estabilitat, la unió... es produeixen divorcis. També hi ha rituals i passos que cal seguir per afrontar un divorci en totes les societats. El problema més gros apareix quan hi ha fills. Les dones woodabe, per exemple han d’abandonar-los si volen deixar el marit.

Els sentiments i les emocions estan mediatitzats per la cultura, i s’han fet pocs estudis de comparació d’emocions. Com s’expressen les emocions a cada cultura? Com s’interpreten o es canalitzen? L’amor romàntic per exemple, té una connotació a occident que no té a d’altres llocs. És com l’amor filial, tots en tenim i en sentim però a cada cultura es processa i s’expressa de manera diferent. Al cap i a la fi això és el més important, percebre com perceben el món els altres, entendre la importància que donen a les coses, com viuen les diferents emocions.

Maybury-Lewis fa un documental molt il·lustratiu, on s’entenen molt bé els diferents rituals d’amor i matrimoni de tres cultures distants. Es dirigeix a un gran públic i aquí hi ha el problema. Un antropòleg, que precisament es caracteritza per intentar ser el menys etnocèntric possible, ho acaba sent d’allò més i de manera inconscient. L’amor, la família, el matrimoni, el divorci o tots els temes i conceptes de què parla tenen una connotació molt marcada a occident. Per tant l’espectador occidental mira el documental a través del seu filtre, respecta la diferència dels altres pobles però no l’entén. Si l’autor fa servir com a eix vertebral l’amor romàntic i els castells fantàstics del Loira, com l’espectador es pot fer idea de quin és l’amor que senten, perceben i viuen els yimba i els woodabe? Què els remou per dins quan decideixen afrontar una separació? Quina importància hi donen?
------------
Font audiovisual: Maybury-Lewis, David. Extrañas Relaciones. Sèrie Mil·lenium, 1992.