Etnografia escrita o audiovisual. Visió crítica.

L’etnografia escrita és sens dubte el mitjà d’expressió de la recerca antropològica per excel·lència. Tradicionalment l’escriptura ha estat el mètode de difusió massiu d’informació i coneixement. La escriptura, els textos, assajos, etnografies, estudis, etc. sempre han estat a les aules universitàries i despatxos d’investigadors. Fins i tot al camp, l’escriptura ha estat sempre l’amiga més fidel quan es tracta de recopilar dades. I com que és el més consagrat, el text imprès és també inconscientment el més fiable. Allò que diuen els llibres sol ser, per molta gent, una veritat com un temple, com si allò escrit tingués més valor que qualsevol altre tipus d’expressió.

És aquí quan entra en joc el suport audiovisual. El documental etnogràfic permet ficar l’espectador dins del món concret que s’està explicant. Un audiovisual és avantatjós principalment perquè la gent veu en colors la vida dels altres. No hi ha olors, ni pols, ni fred, però hi ha colors, formes, moviment, so i imatges vives. Hi ha moltes coses que no cal explicar. No cal dir, per exemple, com van vestits els altres perquè el públic ja ho veu, és evident, es perceben coses que al text es perden, com les veus, els tons de veu, les expressions del rostre, etc.

El suport audiovisual sol ser apte per a tots els públics, en el sentit que, tot i que cadascú ho comprendrà segons els seus coneixements previs, tothom pot veure un documental. Un documental ajuda a la comprensibilitat del que es vol explicar. La capacitat de comprensió de les persones varia: per alguns la linialitat d’un text és la millor manera per entendre el missatge, però molta gent també necessita veure o sentir el que s’explica. El documental és una entrada multisensorial d’informació, per això pot ser més entenedora per un públic més gran. La multisensorialitat ajuda a comprendre de manera més holística, ja que permet copsar des de diferents angles allò que s’està explicant. Per escrit és molt més difícil de transmetre, llevat que algú sigui molt bon escriptor. L’etnografia audiovisual és molt més comprensible i il·lustrativa, ja que permet una lectura més general, dels llenguatges verbal i no verbal.

Moltes vegades però, una imatge no val més que mil paraules, amb el text podem arribar a fer unes concrecions i un aprofundiment a les que la imatge sovint no arriba. El format text és l’únic que serveix per a la discussió entre experts. La discussió, la taula rodona, es fa a partir de textos o oralment. Però un format audiovisual és més tancat, no permet una resposta sinó és en forma d’un altre audiovisual. El document gràfic és un text explicatiu, no augmentatiu; és molt atractiu, és perfecte per a la divulgació, però no és tant efectiu per plantejar noves preguntes i donar respostes al discurs antropològic.

L’audiovisual és molt clar, evident, viu i fresc. Lògicament diríem que una  imatge val més que mil paraules i que és molt més fàcil descriure amb vídeos que descriure amb textos. De totes maneres, en un documental gràfic el ritme explicatiu és molt més ràpid que en el text, i per tant el grau d’assimilació de la informació és menor. El tempo de reflexió d’un audiovisual el marca l’autor, en un text però el marca el propi lector, per això l’aprofundiment pot ser major. El text cala fons perquè dóna lloc a la reflexió, l’audiovisual fa reflexionar molt menys. Si més no, és molt més difícil, ha d’estar molt ben construït perquè faci reflexionar el receptor.

L’audiovisual necessita imatges més o menys impactants, per això potser se salta coses important però menys cinematogràfiques, i es pot arribar a perdre informacions rellevants.

El text és precisió: scripta manent, verba volant, l’escriptura roman, les paraules se les endu el vent. Allò dit arrela menys que no pas allò escrit. Per bé que sempre es pot retornar a les paraules dites en un audiovisual, la veritat és que roman més allò que s’ha llegit que allò sentit en un documental.

A més, en l’audiovisual, l’equip d’enregistrament i l’objecte càmera possiblement distorsionen l’ordre natural de les coses. Tot i que un antropòleg visqui i s’integri a la vida d’una comunitat, en el moment de filmar es necessitarà un equip de rodatge, gent que els autòctons no coneixen i que poden alterar considerablement l’espontaneïtat del grup. L’equip de rodatge és un problema. Les càmeres també ho són, l’objecte càmera pot resultar molt violent alhora de fer l’audiovisual. Aquestes distorsions poden ser majors o menors segons l’objecte de filmació. Si es parla de la matança del porc, serà molt més fàcil fer-ne un audiovisual, l’explicació escrita podria arribar a ser molt macabra. En canvi si parlem de com diferents societats enfronten la mort, doncs potser el suport escrit és més idoni que l’audiovisual. En escenes més mecàniques, les càmeres no faran nosa perquè ningú els farà cas, però en escenes més íntimes (on l’objecte d’estudi és directament la gent), pot incomodar molt.

El destinatari és qui mana, depenent del públic potencial un suport serà més adient que un altre. Per el gran públic és molt més efectiu un vídeo de divulgació, però per un públic d’experts el format escrit pot concretar i explicar més detalladament que l’audiovisual. És molt important tenir molt clar quin és el grau de coneixement del destinatari, cal donar un esglaó més de coneixement perquè el públic entengui el que s’explica. Si el receptor és més o menys expert, aquest esglaó serà elevat, però si el receptor és el públic general, el divulgador ha de partir d’un nivell molt més baix i bàsic d’informació. I això passa tant en el format escrit com l’audiovisual. Tot i que potser l’audiovisual es presta més a ser per al gran públic. Cal ser, doncs, molt conscient de quin és el missatge a transmetre, qui és l’emissor i qui és el receptor. I també quin és el canal més adient.

L’etnografia doncs, arriba més enllà de l’àmbit acadèmic perquè ajuda a fer entendre la diversitat de la humanitat al gran públic. Això és important per conèixer i, per tant, facilitar que s’acceptin la diversitat i les diferències. L’etnografia ajuda a evitar l’etnocentrisme, relativitza la pròpia cultura dins del conjunt. És com viatjar des del sofà de casa. Qui coneix és més solidari, més comprensiu. De totes maneres, l’etnografia, tot i augmentar la comprensió mútua entre humans, no elimina les diferències ni evita conflictes.

Cada document, pel que fa als audiovisuals com als escrits, té diferents avantatges i inconvenients. Seguidament es repassen alguns d’aquests matisos:

Pel que fa a l’etnografia de Ruth Benedict, l'inconvenient més gran és el fet que estudia una cultura que en el moment no li és accessible per a l'observació directa. L’autora va haver d’inventar-se un model per a poder analitzar les regularitats culturals des de la distància: mitjançant l'anàlisi de films, literatura, premsa, material de propaganda... i sobretot les històries de vida obtingudes de les entrevistes. D'entrada sembla que sigui un estudi més històric que antropològic, però el seu treball parteix de l'axioma que els trets de l'edat adulta dels seus informants s'expliquen pel procés de socialització que han patit des de la seva infància, procés emmarcat dins de la configuració cultural japonesa. Ens parla de la personalitat, dels trets de la cultura japonesa.

El que podria haver estat un punt feble de l'etnografia acaba sent el seu punt fort. L'estudi que fa de la personalitat i la psicologia del poble japonès proporciona aquells trets invariables, latents i coherents, de la cultura.

L'objectiu inicial era anticipar el comportament dels japonesos després de la derrota i obtenir informació per planificar l'ocupació del Japó. És, per tant, un treball que es pot veure molt condicionat per les necessitats bèl·liques dels Estats Units.

No obstant, queda clar que l'antropòloga no és només un instrument a mans del govern americà, com es podria sospitar sense haver llegit la seva obra. Al final del llibre Benedict deixa molt clar que cap país pot dir-li a un altre (ocupat pel primer) quina ha de ser la seva forma de vida. Ni tan sols amb el pretext de dur-hi la llibertat i la democràcia. Aquesta estratègia mai ha funcionat i l'autora opina que en el cas del Japó tampoc ho farà.

Més enllà de l'àmbit acadèmic, l'etnografia és una forma de divulgació de l'antropologia a un públic més ampli. És una forma d'apropar els temes tractats per la disciplina i que serien d'interès general. És un tòpic, però en una societat globalitzada, conèixer la cultura del veí, els seus trets bàsics, pot fer la convivència molt més fàcil. El material etnogràfic pot acabar amb els discursos simplistes i conflictius que imperen actualment sobre l'altre.

Referent a la monografia Ishi, el último de su tribu, és remarcable el fet que estigui escrit en forma de novel·la, així la lectura és molt més lleugera. Kroeber, gràcies a la seva formació literària, fa molt propera la vida d’Ishi al lector ja que utilitza temes molt diversos que permeten una aproximació fidel a la vida dels Yahi. Pel mateix fet, però, podem considerar com a inconvenient que la manera com es relata la història faci que el lector presti més atenció als fets narratius que no pas al contingut etnogràfic que la lectura aporta, allunyant-nos així de l’objectiu primordial del text: acostar-nos a la cultura dels Yahi.

En El mercat de les dones asante es dóna molta informació sobre la vida de les dones tant en l’àmbit públic com en el privat, o sigui, dins i fora del mercat. Com que aquesta informació està molt ben ordenada resulta perfectament assimilable. Constantment, una veu o un subtítol explica i contextualitza cada situació del vídeo. Un altre punt fort del documental és la gran quantitat de punts de vista que sorgeixen de les diferents entrevistes. El document però, també té punts febles: la sensació final després de veure l’audiovisual és que l’autora no acaba de ser objectiva del tot, sembla que es posicioni en favor de les dones i en oposició als homes. Un exemple d’això és l’escena en què entrevista el grup d’homes: l’antropòloga reiteradament posa entre l’espasa i la paret els homes o els interromp el discurs.

Pel que fa el visionat de Cambio Cultural, els avantatges són clars: com ens mostra el títol, l’autor pretenia evidenciar la influència de la cultura occidental sobre la dels Kaokolan, objectiu que assoleix molt bé a través de l’evidència del contrast entre la manera de viure ‘tradicional’ i la nova vida que adopta el grup a través de l’adaptació als valors occidentals. D’altra banda, trobem també un inconvenient molt important en el visionat, la informació que presenta és molt parcial, dóna només una petita mostra de la societat que tracta: mostra el xoc cultural i les seves conseqüències, però l’aproximació és pobra en continguts, ja que presenta només algunes dades independents del grup però sense contextualitzar-les al conjunt i sense explicar el perquè de la seva exposició.

------------

A partir de: Benedict, Ruth. El Crisantemo y la espada. Patrones de la cultura japonesa. Madrid: Alianza, 2008 [1946]

Kroeber, Theodora. Ishi. El último de su tribu. Barcelona: Antoni Bosch 2008 [1964]

Giner Abati, Francisco. Cambio cultural [Enregistrament vídeo] Madrid : TVE : Africa Film Productions, cop. 2000

Milne, Claudia. Asante market women [Enregistrament vídeo] El Mercat de les dones asantes UK: Granada Television, cop. 1982 (Disappearing World)

Moser, Brian. The Last of the cuiva [Enregistrament vídeo] Els últims cuives UK : Granada Television, cop. 1982 (Disappearing World)

Grau Rebollo, Jorge. Antropología Social y Audiovisuales. Aproximación al análisis de los documentos fílmicos como materiales docentes. Bellaterra: Publicacions d’Antropologia Cultural, UAB 2001

El Crisantem i l'espasa. Un comentari crític.

Durant la Segona Guerra Mundial es van mobilitzar centenars de milers de recursos humans de l’excèrcit americà i molt de material bèl·lic. També es va mobilitzar molta intel·ligència. Un exemple d’aquesta inversió en intel·ligència és el modest però fascinant treball que va realitzar Ruth Benedict. Al juny de 1944 la guerra del Pacífic estava en el seu apogeu. Dos anys i mig de lluita contra els japonesos havien demostrat als nord-americans que la victòria no seria gens fàcil. Els problemes logístics no eren els únics, s'enfrontaven a un enemic formidable, un enemic, profundament estrany.

Benedict comparava Japó amb la Rússia dels Tzars ja que les dues són nacions amb una gran estratègia militar, però que no pertanyen a la tradició cultural d’occident. Per als japonesos no existien els acords bèl·lics que les nacions occidentals havien arribat a acceptar com a actituds humanes naturals. La controvèrsia de base, el problema principal reia en la pròpia naturalesa de “l’enemic”. A Benedict, doncs, li interessava entendre els valors, ideologies, actituds i comportaments dels japonesos per saber com calia enfrontar-s’hi.

Un exemple del tarannà nipó, que tant estranyava al poble americà és l’actitud dels japonesos davant la derrota. Per ells «la muerte era la victoria del espíritu». «El honor estaba íntimamente ligado a la idea de morir luchando.» «Los japoneses nos acusaban de cobardia. (...) La única virtud estaba en aceptar los riesgos de la vida y la muerte; era indigno tomar precauciones.»

Els soldats preferien morir abans que sentir la vergonya de rendir-se. S’havien donat casos de presoners que ajudaven als americans perquè, un cop capturats, deixaven d’autoconsiderar-se japonesos. No tenien cap tracte especial cap als presoners ni cap als ferits, el millor era matar-los.

Per tant, el tema que més interessa a Benedict és descriure la societat japonesa a occident, per fer-ho es centra, com hem vist, en la mentalitat del Japó per afrontar guerres. Però també posa de relleu d’altres aspectes de la cultura nipona: la vida familiar i l’educació dels infants, la història i reformes japoneses, el fracàs d’intentar expandir mundialment el seu sistema, la relació amb els avantpassats, l’autodisciplina i la virtut. Benedict també posa èmfasi en les obligacions (on), la reciprocitat i el pagament de deutes, tant econòmiques com morals (el giri i el gimu), els deures i la importància de guanyar-se el respecte social. Finalment passa a parlar de la reacció japonesa a l’acabar la guerra, de com acceptaren el canvi en el chu, la voluntat de l’emperador. No volien rendir-se, però quan l’emperador va parlar, tots van acceptar la seva voluntat. En resum, que parlant del codi ètic japonès, l’autora dóna a conèixer la mentalitat i la ideologia dels nipons al món.

Davant d'aquest panorama, en lloc de retratar els nipons com si fossin bèsties inhumanes, Benedict va voler entendre'ls i explicar-los a occident. Però aquesta és una tasca molt difícil. De fet, sovint es va explicar la cultura nipona com la oposició a la cultura americana. Com si us fossin el yin i els altres el yang. I això, evidenment, consolida un clixé nacional. Certament, l’orientalisme de Chamberlain va iniciar uns clixés que Benedict no va saber evitar i que s’han mantingut vius fins als nostres dies.

El Crisantem es va escriure en unes condicions insòlites: estaven en guerra i, per tant, era impossible utilitzar la principal eina de l'antropòleg, el treball de camp. Benedict ho va suplir entrevistant fins l'extenuació a dotzenes d'immigrants japonesos i llegint tota la literatura japonesa i sobre el Japó que va poder aconseguir. Els japonesos escriuen molt sobre ells mateixos, és el que s’anomena el discurs Nikonjinron (el discurs sobre els japonesos). Escriuen sobre trivialitats de la vida, sobre literatura, política, ciència, art i també sobre els programes d’expansió mundial. Evidentment no donaven una imatge completa, cap cultura ho fa quan escriu sobre ella mateixa. Quan un japonès escriu sobre el Japó, passa per alt qüestions veritablement crucials, perquè que per ell són tant invisibles com l’aire que respira. El mateix fan els americans quan escriuen sobre els Estats Units.

Els problemes de l’autora alhora d’elaborar el treball de camp tenen molt a veure amb la relació amb els subjectes d’estudi i les tècniques i estratègies dutes a terme per obtenir informació. Benedict no pot fer treball de camp però fa entrevistes continuades a japonesos residents als Estats Units. Per tant, no té una relació directa amb els seus subjectes d’estudi: els japonesos de Japó. Però té ocasió de parlar directament amb gent que ha viscut la dicotomia de les dues societats i que, per tant, són perfectes per esbossar la dicotomia entre occident i orient que proposa el llibre de Benedict.

Benedict llegia anotant tot allò que no aconseguia comprendre. Durant tot el seu estudi, partia del principi que si alguna cosa li semblava absurda era que no ho copsava prou bé. Tot i que la mentalitat japonesa segurament ha canviat des de la publicació d’El Crisantem, segueix sent una lectura obligada, perquè parla dels elements més inherents de la cultura japonesa, d’aquelles conductes culturals perennes.

Benedict constantment està fent una dicotomia entre les societats oriental i occidental. La primera és la de la vergonya, la segona la de la culpa; orient és femení, occident masculí, etc. Tot i que Benedict vol ser objectiva, en els seus escrits encara hi perdura un deix de discurs orientalista de finals del xix iniciat per Chamberlain. Japó creu fermament en l’ordre i la jerarquia mentre que Estats Units confia en la llibertat i la igualtat. Els japonesos es consideren deutors dels avantpassats i els americans, hereus gloriosos del passat. La dicotomia també continua entre materialisme americà oposat a l’espiritualitat japonesa. A més d’existir dicotomies abismals entre americans i japonesos, els japonesos mateixos sembla que de vegades es comporten de manera dual. Per una banda són el crisantem: la delicadesa i la solidaritat, per l’altra banda són l’espasa: la impietat i la guerra.

------------

Benedict, Ruth. El crisantemo y la espada.

Pólvora de Canó. Concepte de cultura de Benedict i trets característics.

Benedict parteix del relativisme cultural de Boas, de la certesa que cada societat ha d’observar-se des d’ella mateixa, per explicar el seu concepte de cultura.

Tradicionalment s’han observat les cultures com un conjunt de trets característics com ara el tipus de reciprocitat, de matrimoni, de maneres d’afrontar la mort, etc. però les cultures no són un recull de fets aïllats sinó que estan integrades dins d’un tot, dins d’un patró més o menys coherent d’acció i pensament. L’experiència de cada una de les societats, l’impuls amb què s’enfronten a diferents fets de la vida fa que es creïn pautes culturals generalitzades. La cultura, doncs, sorgeix de les inquietuds intel·lectuals i emocionals de cada poble.

El tot, en aquest cas la cultura, no és la suma de les parts, sinó la interacció d’aquestes, és una nova potencialitat, és un procés que va més enllà de les pautes culturals. Tot està entrellaçat en un significat més o menys concret. Però és alguna cosa més. El tot determina les parts, no només la seva relació sinó també la pròpia naturalesa d’aquestes.

D’acord amb Benedict, si la cultura és un procés és perquè constantment, al llarg de la història, es va adaptant a les seves pròpies experiències. L’experiència crea patrons coherents que es desenvolupen dins de la cultura gràcies a les regles inconscients d’elecció. La cultura és doncs un tot articulat i no un conjunt de trets característics diferencials. Per tant, l’antropologia no ha de dedicar-se a la mera classificació de trets culturals sinó a observar com aquests s’integren entre sí. És a dir, l’important no és classificar sinó entendre amb concreció totes les cares d’aquella cultura que vulgui estudiar-se.

A més, és important relacionar cada tret cultural amb els motius, les emocions i els valors instituïts de cada cultura. Cada cultura doncs, desenvolupa potencialment una personalitat més o menys marcada. Els individus es socialitzen a partir dels patrons de comportament que la cultura de la societat del seu voltant expressa. Per tant, cada nou individu manté el caràcter de la seva cultura, perquè ell mateix és un reflex d’aquesta. Per Benedict cada cultura és la personalitat. La cultura és el fonament del comportament de l’individu i, en extensió, de les estructures socials. Per això, per copsar la totalitat de cada cultura, l’antropologia s’ha de servir de la sociologia i la psicologia, per relacionar personalitat, societat i cultura.

Dins de cada cultura hi ha uns elements de la personalitat més o menys acceptats i valorats, i per adaptació, l’individu els pren inconscientment com si fossin seus. En realitat, però, aquests elements pertanyen als imperatius morals que cada cultura ha anat forjant amb el temps.
------------
A partir del text: Ruth Fulton, Benedict, “La integración de la cultura”, a El hombre y la cultura, Barcelona: Edhasa, 1989 [1934]:57-68