La tesi de Boas és que cal restaurar el mètode de l’antropologia ja que el comparatiu es limita només a observar els resultats dels desenvolupaments. Per això Boas proposa una reformulació del mètode històric, que es fixa en els processos de desenvolupament, a partir de l’estudi de cultures d’àrees geogràfiques reduïdes. Aquest mètode històric però, diu l’autor no és únic ni absolut, el mètode comparatiu és útil en determinats casos específics i no se’l pot eliminar per complert.
Per defensar aquesta tesi Boas repassa, en el seu capítol, els inconvenients i limitacions del mètode comparatiu i després proposa restaurar l’històric. Primer presenta l'evolucionisme, i després diu que ha quedat obsolet per un canvi de perspectiva, ara es parla d’un funcionament de lleis uniformes que governen la ment humana. Es fa dues preguntes: quin és l’origen de les idees universals comunes i com s’imposen a cultures tant diverses? Per respondre a la segona pregunta diu que les idees varien i s’imposen seguin dues variables: externes (basades en l’ambient) i internes (basades en les condicions psicològiques). Descriu un mètode per explicar com aquests dos factors modifiquen les idees elementals: aïllar i classificar les causes en condicions internes i externes. Pel que fa a la primera pregunta en diu que és impossible de determinar un origen perquè no tots els fenòmens etnològics s’han desenvolupat a tot arreu de la mateixa manera.
Dóna voltes a aquesta qüestió i en posa tres exemples: clans i tòtems, dissenys geomètrics d’art primitiu i ús de màscares. Crítica el mètode comparatiu. Abans de fer comparacions extensives s’ha de comparar la comparabilitat del material. Per Boas, la tesi existent que hi ha un gran sistema d’acord amb el qual s’ha desenvolupat l’espècie humana a tot arreu és errònia.
Arribat a aquest punt desenterra el mètode històric, sap que ha estat molt criticat i en planteja una modificació. Aquest nou mètode històric ha de servir per reconstruir la història del desenvolupament de les idees. Consisteix en l’estudi del costum dins la cultura total de la tribu i la investigació de la distribució geogràfica entre tribus veïnes. Ha d’evitar fer judicis sense haver observat les dades, un cop les dades siguin clares i segures, es pot complementar l’estudi fent ús també del mètode comparatiu. Els fets han de conduir a les tesis, i no al revés. I el mètode ha de partir de la idea que els trets culturals similars entre pobles distants, s’han desenvolupat independentment, tot i que accepta, en determinats casos, l’existència d’una font històrica comuna.
Acte seguit passa a recordar Tylor i Ratzel, i sembla que faci referència a la idea d’aquest darrer dels cercles culturals. Ho exemplifica parlant de l’est de l’Àfrica i de Nova Guinea.
Al final, acaba fent crítica i posant pressió sobre el mètode que ell mateix està proposant. Diu que els resultats del mètode històric no són l’objectiu últim de l’antropologia, que cal treballar més enllà per poder distingir lleis generals de les cultures. Un cop desxifrada la història d’una cultura concreta, cal fer un pas endavant veure si comparteixen causes amb d’altres cultures.
Posa l’exemple de l’ordalia de l’Àfrica i tanca el text fent un petit resum del seu mètode i instant-lo a abandonar la guerra amb el mètode comparatiu, a treballar-hi conjuntament si es donen les circumstàncies i a procurar superar-se constantment.
------------
A partir del text: Franz BOAS, “Les limitacions del mètode comparatiu de l’antropologia”, a Els mètodes de l’etnologia, Barcelona: Icària, 1996 [1896]:51-69
