Quan el mite es converteix en història. Lévi-Strauss

En aquest capítol, l’autor repassa els límits del que considera mite i del que considera història. Aquests dos conceptes que semblen, a primer cop d’ull, diametralment oposats. Si partim de la versió dualista clàssica ens trobem que falta omplir espais, hi ha buits, punts entremig que no s’expliquen i és que mite i història en realitat es toquen i fins i tot es solapen.

L’exemple més il·lustratiu que Lévi-Strauss fa servir és el del relat dels dos caps indis de la zona del riu Skeena. Per una banda veu que fan servir una estructura interna més o menys igual, contenen tots dos una mateixa “cèl·lula explicativa” tot i que el contingut del relat sigui diferent. Per l’altra banda, les històries són molt repetitives.

Es podria dir que qualsevol relat mitològic té part de conservador i part d’innovador. La part conservadora és el nucli, és el mite, és u, és un element tancat que ens assegura que el futur serà fidel al present i al passat. La part innovadora és la història, és l’embolcall, és l’element obert que assegura que el futur pot ser exponencialment diferent. El mite sempre serà el mateix però la història varia, cada lloc fa la seva, cada poble s’identificarà amb una de concreta, amb la seva.

Així doncs es pot dir que mite i història són part del mateix. Com si història fos un préssec i mite el pinyol, són extensions l’un de l’altre. De totes formes, tot i que no es pot entendre el mite sense una història que l’acompanyi i el maquilli, sí que podem entendre una història sense un mite. Però en el cas dels relats mítics la relació entre mite i història és un acord a tres bandes: mite, relat i Història.

I quin és el paper de l’antropòleg en tot això? Quina és la petjada que deixa? Igual que es confon on comença i on acaba mite i història, també es confon el significat atorgat als relats mítics explicats pels antropòlegs. Tenen significat propi o tenen el que els han assignat els antropòlegs? Per això cal que l’antropòleg sigui conscient de què està aportant de collita pròpia, també és important que contrasti qualsevol judici i, en últim terme que segueixi el mètode. De totes formes, el paper de l’antropòleg no és el de desglossar mite, relat i Història; sinó el de entendre el paper que juga el relat mitològic en cada realitat concreta.

Finalment, per acabar de valorar aquest rerefons savi del text de Lévi-Strauss, cal remarcar el punt de confusió que desperta en el capítol la paraula història. L’autor la utilitza indistintament per designar un relat o la disciplina Història, i això crea confusió al llarg de tot el text. La versió original en francès no sé quina diferència fa, però la versió anglesa és molt més entenedora perquè la diferència la fa entre story i History.

------------

A partir del text: Lévi-Strauss, C. “Cap. 4” de Mito y significado, Madrid: Alianza Editorial, 1987.

Pensament "primitiu" i ment civilitzada. Lévi-Strauss

Per introduïr-nos en el que serà la hipòtesi principal del segon capítol de Mite i Significat Lévi-Strauss parla de la idea del que és el pensament “primitiu” per dos antropòlegs de renom: Malinowski i Lévi-Bruhl. Segons l’autor, el primer té una concepció utilitarista, funcionalista que el fa defensar una idea d’inferioritat de la ment salvatge. El segon en canvi, diu el pensador belga que considera que els primitius viuen en un món de representacions místiques i emocionals.

Oposant-se a les tesis dels seus col·legues de disciplina Lévi-Straus explica la seva hipòtesi, segons la qual, els primitius no estan “domiats per la necessitat de no morir-se de gana, de mantenir-se en un nivell mínim de subsistència en condicions materials molt dures” (p.37) sinó que tenen –a diferència del que deia Malinowski– un pensament desinteressat i –oposant-se a les idees de Lévi-Bruhl– un pensament intel·lectual.

L’autor segueix desenvolupant la seva hipòtesis metisant algunes idees com que el pensament “primitiu” (que ell prefereix assenyadament anomenar àgraf), tot i ser desinteressat i intel·lectual, és molt diferent del científic. Els pobles àgrafs volen tenir una visió total del món i l’acaben aconseguint per mitjà d’il·lusions; en canvi el pensament científic estudia el món per etapes i aconsegueix petites certeses.

Lévi-Strauss conclou que tot i les diferències culturals la ment humana és la mateixa a tot arreu. Però tot i ser la mateixa, les diferències, són importantíssimes. L’autor repassa el risc de homogeneïtzar la cultura i tenir-ne una de global assenyalant que les cultures creixen i canvien si tenen cert grau d’aïllament i de sentiment de superioritat.

Posa un exemple, el del mite del Canadà occidental per explicar que el pensament mitològic fa una mica la funció de pensament científic (conceptual); tot i que considera que no es poden comparar una i l’altra perquè la ciència és capaç d’explicar el mite, però el mite no ho és d’explicar la ciència. La ciència però, no ha de separar-se d’allò qualitatiu, no ha de separar-se de la vida.

------------

A partir del text: Lévi-Strauss, C. “Cap. 2” de Mito y significado, Madrid: Alianza Editorial, 1987.