El nou mètode històric. Tesi i estructura del text.

La tesi de Boas és que cal restaurar el mètode de l’antropologia ja que el comparatiu es limita només a observar els resultats dels desenvolupaments. Per això Boas proposa una reformulació del mètode històric, que es fixa en els processos de desenvolupament, a partir de l’estudi de cultures d’àrees geogràfiques reduïdes. Aquest mètode històric però, diu l’autor no és únic ni absolut, el mètode comparatiu és útil en determinats casos específics i no se’l pot eliminar per complert.

Per defensar aquesta tesi Boas repassa, en el seu capítol, els inconvenients i limitacions del mètode comparatiu i després proposa restaurar l’històric.

Primer presenta l'evolucionisme, i després diu que ha quedat obsolet per un canvi de perspectiva, ara es parla d’un funcionament de lleis uniformes que governen la ment humana. Es fa dues preguntes: quin és l’origen de les idees universals comunes i com s’imposen a cultures tant diverses? Per respondre a la segona pregunta diu que les idees varien i s’imposen seguin dues variables: externes (basades en l’ambient) i internes (basades en les condicions psicològiques). Descriu un mètode per explicar com aquests dos factors modifiquen les idees elementals: aïllar i classificar les causes en condicions internes i externes. Pel que fa a la primera pregunta en diu que és impossible de determinar un origen perquè no tots els fenòmens etnològics s’han desenvolupat a tot arreu de la mateixa manera.

Dóna voltes a aquesta qüestió i en posa tres exemples: clans i tòtems, dissenys geomètrics d’art primitiu i ús de màscares. Crítica el mètode comparatiu. Abans de fer comparacions extensives s’ha de comparar la comparabilitat del material. Per Boas, la tesi existent que hi ha un gran sistema d’acord amb el qual s’ha desenvolupat l’espècie humana a tot arreu és errònia.

Arribat a aquest punt desenterra el mètode històric, sap que ha estat molt criticat i en planteja una modificació. Aquest nou mètode històric ha de servir per reconstruir la història del desenvolupament de les idees. Consisteix en l’estudi del costum dins la cultura total de la tribu i la investigació de la distribució geogràfica entre tribus veïnes. Ha d’evitar fer judicis sense haver observat les dades, un cop les dades siguin clares i segures, es pot complementar l’estudi fent ús també del mètode comparatiu. Els fets han de conduir a les tesis, i no al revés. I el mètode ha de partir de la idea que els trets culturals similars entre pobles distants, s’han desenvolupat independentment, tot i que accepta, en determinats casos, l’existència d’una font històrica comuna.

Acte seguit passa a recordar Tylor i Ratzel, i sembla que faci referència a la idea d’aquest darrer dels cercles culturals. Ho exemplifica parlant de l’est de l’Àfrica i de Nova Guinea.

Al final, acaba fent crítica i posant pressió sobre el mètode que ell mateix està proposant. Diu que els resultats del mètode històric no són l’objectiu últim de l’antropologia, que cal treballar més enllà per poder distingir lleis generals de les cultures. Un cop desxifrada la història d’una cultura concreta, cal fer un pas endavant veure si comparteixen causes amb d’altres cultures.

Posa l’exemple de l’ordalia de l’Àfrica i tanca el text fent un petit resum del seu mètode i instant-lo a abandonar la guerra amb el mètode comparatiu, a treballar-hi conjuntament si es donen les circumstàncies i a procurar superar-se constantment.

------------

A partir del text: Franz BOAS, “Les limitacions del mètode comparatiu de l’antropologia”, a Els mètodes de l’etnologia, Barcelona: Icària, 1996 [1896]:51-69

Els homes porten els pantalons i les dones les faldilles. Patriarcat i patrilinialitat, matriarcat i matrilinialitat.

En cada societat, els parents s’organitzen en diferents grups de filiació. Alguns grups tenen en compte tant la línia de descendència del pare com la de la mare; alguns consideren a tots els parents iguals, sense fer distincions per línia de descendència; i els altres, estructuren el seu grup de filiació de manera unilateral, per tant, tenen grups matrilineals i grups patrilineals.

La patrilinialitat i la matrilinialitat fan referència a la via d’adquisició d’estatus, al grup de pertanyènça. Els components d’un grup de filiació tenen drets i deures de tracte i herència concrets dins del grup de filiació, tots reconèixen un avantpassat comú, ja sigui demostrat o mític. De totes formes, aquests grups unilaterals no poden considerar-se absoluts; que de base existeixi una línia de filiació no vol dir que la majoria de gent la compleixi al peu de la lletra. 

Lowie parla de meitats d’un grup o tribu. Aquestes meitats assumirien el paper de clans superiors. La meitat comporta actituds mútues de distinció, de simetria, de regularitat, d’oposició, rivalitat, reciprocitat, etc. que no es donen si en una tribu hi ha tres o més grups de base. L’existència d’aquestes meitats, afirma l’autor que es deu clarament a l’exogàmia i l’associa a extensions dels patrons de conducta associatas amb els parents del cantó patern i matern. Així doncs tot membre pertany a una de les dues meitats, la paterna o la materna.

Però la qüestió és com es remunta a l’origen de la patrilinialitat i de la matrilinialitat. Per començar cal tenir en compte que les dues formes d’organització del parentiu han de ser considerades com realitats totalment diferents i no com una simetria, ja que parteixen de condicions culturals diferents.

Les xarxes de parents parteixen doncs d’una ideologia organitzativa compartida per tots els membres, que els serveix per estructurar el grup i dotar-lo d’eficàcia i seguretat. Aquests grups de descendència, organitzats de manera patrilineal o matrilineal i amb una autoritat procedent dels homes, normalment deixen d’existir quan l’organització política està molt desenvolupada.

Lowie descriu una el que podria ser l’origen de la patrilinialitat dient que allà on els homes controlen el poder i l’economia, o sigui, allà on la societat és patriarcal, l’organització de la residència és patrilocal. La patrilocalitat comporta la unitat dels membres d’una branca de descendència, que poden considerar-se una entitat diferent, i per tant, començar a regir-se per la regla de l’exogàmia, de manera que el parentiu amb la línia materna quedaria oblidat. Amb la unió de més d’un llinatge es formarien tribus on els membres de cada llinatge es casarien amb els dels altres.

La residència patrilocal i els interessos de la propietat patrilineal comporten llinatges patrilineals, i exactament el mateix amb els llinatges patrilineals, tot i que alguns pobles matrilineals són patrilocals.

Per proposar un origen de la matrilinialitat, Lowie descriu un traspàs de poder econòmic. Si les dones s’ocupen de cuidar camps i collites, és normal que traspassin aquesta herència a filles dones i no als homes. Una família extensa té drets sobre una parcel·la que té un nom, com el dels propietaris, aquest vincle el compartiran fills i filles, però les encarregades seran les filles. Així la matrilinealitat provoca corresidècia i copropietat de recursos.

Els grups unilineals reflecteixen pautes de residència concretes, aquestes pautes comporten nuclis de membres amb un èmfasi especial sobre els drets i deures sobre recursos i persones. Hi ha molta correlació entre patrilocalitat i patrilinealitat per una banda i matrilocalitat i matrilinealitat per l’altra. Els grups patrilineals són molt més freqüents que els matrilenials, i això es deu a que el monopoli de comerç, poder econòmic o polític està a mans dels homes. Com que aquests formen grups de residència patrilocals i estructura patrilineal, els hereus de l’autoritat són fills, germans o nebots.

Però també existeixen, per les mateixes raons, societats matrilineals, on l’estructura domèstica gira entorn de les dones. Però els homes continuen dominant les institucions. La filiació no té relació amb l’autoritat. Que un grup funcioni a partir de la matrilinealitat no vol dir que sigui una societat matriarcal. De fet de societats matriarcals no se’n coneixen, els homes són l’autoritat. Els sistemes tampoc passen de l’un a l’altre, cronològicament cap és anterior o més evolucionat, cada un té històries ben diferenciades. Les societats matriarcals es redueixen al fet que algunes societat atribueixen o dones competències sobre determinats assumptes a les dones. Les dones, per exemple, poden tenir poder per triar cabdills, però mai seran cabdills. Que les dones no siguin al capdamunt de l’escala de poder i influència, no vol dir que estiguin trepitjades per els seus marits i tractades com unes esclaves. Que les dones no puguin accedir a la cúspide de poder i prestigi, no vol dir que no governin i dirigeixen molts aspectes de la vida, de fet, els homes sovint depenen de la tasca de les seves dones. Excepte potser en la guerra, no hi ha cap àmbit de la vida que no tingui presència femenina.

------------

A partir del text: LOWIE, Robert H. (2007 [1950]). “Grupos de descendencia unilaterial” a Parkin, R. i Stone, L. Antropologia del parentesco y de la familia. Madrid: Editorial Universitaria. Ramón Areces. Pp. 93-130

Graons sense ascensor

Morgan creix i viu envoltat d’un pensament il·lustrat consolidat herència de la revolució francesa. Figures importants com Spencer o Darwin evidencien els pressupòsits de la il·lustració, els mateixos que impregnen la mentalitat de Morgan: hi ha una naturalesa humana comuna, una unitat psíquica de la humanitat, i evidentment, occident és dalt de tot, el patró a seguir; l’home tendeix a la perfecció, pot ser millor i la història n’és un bon exemple, s’ha passat de menys a més, les pobles menys evolucionats són un testimoni viu del passat, s’ha ascendit de la irracionalitat de la selva a la raó de les ciutats. Tot, gràcies al progrés. Això sí, els il·lustrats tenien una orientació clarament política i moral, i els evolucionistes tenen plantejaments científics.

L’objectiu de Morgan és doncs, el de l’època, fer un anàlisi científic de la història de les societats humanes per poder arribar a una societat d’individus lliures. La classificació no és perquè sí, Morgan contribueix a eixamplar el marc de coneixement de l’època. El contribució de Morgan és doncs organitzar els pobles de menys a més evolucionats, així doncs fa una classificació d’estadis de desenvolupament jeràrquic i progressiu.  Morgan diu que els objectes de propietat, els invents i els descobriments, augmenten en cada període històric. Per això fa una descripció detallada de les regles de propietat i herència en els estadis de salvatgisme i barbàrie, i com això influeix en el parentiu, la producció o la distribució de recursos.

La cultura per tant, està sotmesa a una unilinialitat ascendent, les cultures pretenen pujar, escalar gradualment per cada un dels estadis fixes i inevitables.

Occident, no pot imposar el model, en té la obligació moral. Cal ajudar els pobles en el seu camí, perquè tota la humanitat té la potencialitat de ser civilitzat. Aquesta és potser la idea més notòria de l’evolucionisme, ja sigui cultural com biològic: els salvatges són humans, l’acceptació d’una humanitat global és un canvi radical. Tots els pobles poden ser, hi ha una línia jeràrquica però s’hi pot parlar horitzontalment. Els evolucionistes com Morgan són uns romàntics, uns paternalistes, humanifiquen.

I tot aquest còctel porta al colonialisme, els missioners, etc. els pobles que han quedat encallats en el temps cal anar-los a ajudar.

Tot i que el punt de partida de Morgan és que existeix un camí del que no es pot sortir, també se li escapaven coses: pensava que en alguns aspectes, els pobles “primitius” eren superiors, per les seves formes col·lectives de propietat, el sentit de comunitat i cooperació. Per tant, arribava a la conclusió que podria existir en un futur de la humanitat, un nivell més de civilització més alt, que restableixi la propietat col·lectiva dels recursos fonamentals.

------------

A partir del text: Lewis Herny, MORGAN, “El desenvolvimiento del concepto de propiedad”, a Sociedad Primitiva, Madrid: Ayuso, 1971 [1877]:523-545