Ritual Uncleanness de Purity and Danger

Crítica i Conclusions del treball del capítol de Mary Douglas.

>Crítica

El punt més fort del text de Mary Douglas és l’importància trascendental que va tenir i encara té en l’estudi de les religions en concret i en l’antropologia en general. El llibre de Douglas va ser clau per un canvi de paradigma dins la discliplina, sota la forma d’un “tractat sobre les idees de brutícia, tabú i contagi” (Douglas 2007 [1966]: 9), Purity and Danger acaba sent una declaració d’intencions que promou que les societats han de tractar-se com a sistemes simbòlics i no com a sistemes orgànics.

Concretament el capítol de Mary Douglas originalment titulat Ritual Uncleanness té com a punt fort que és la introducció a tota aquesta explicació que desenvoluparà durant el llibre. Les idees que va entrellaçant durant tot el capítol –tant seves com d’altres autors- es succeeixen amb ritme, d’una manera molt entenedora salta d’una banda a l’altra, d’un autor a l’altre sense perdre el fil argumental ni confondre el lector. L’argumentació està molt ben feta i trabada.

Però el llibre de Douglas també té punts febles, o inconvenients. El més important és a nivell de Purity and Danger, quan en el prefaci del 2002 l’autora reformula les idees sobre les abominacions del Levític, la que havia estat la reflexió amb més força i ressò de tota la seva obra i acaba dient que “ara dubto que siguin abominables i més aviat suggereixo que és abominable danyar-los” (Douglas 2007 [1966]: 13). A més, tot i que val més tard que mai, les tesis antiracistes que l’autora desenvolupa van aparèixer massa tard, el 66 ja hi havia intrincada dins l’imaginari col·lectiu la idea de la ment primitiva. A més, dos anys més tard hi hauria la revolta de l’alliberament, i per tant “no era un bon moment apropiat per elogiar l’estructura i el control” (Douglas 2007 [1966]: 15)

En concret, el primer capítol del llibre presenta una petita confusió: tot i que Douglas entrellaça a la perfecció els temes, sovint no es diferencia quina és la seva veu de les explicacions dels altres autors que van apareixent al llarg del text. És per això que algunes vegades no s’acaba de saber quina és la seva opinió en concret, tot i que quedi clar què és el que vol dir.

>Conclusions

- De l'autor

Abans de definir les conclusions de l’autora és important aclarir que el text treballat és el primer capítol d’un llibre i que, per tant, s’hi fan moltes més preguntes que no pas s’hi donen respostes. Es fa difícil comentar aquest fragment separadament de la resta del llibre ja que no és tancat en si mateix sinó una obertura al que vindrà després. Com que no és un text tancat, les conclusions de Douglas són, en realitat, les mateixes hipòtesis que es formulava al principi després de tota l’argumentació que fa durant el text.

Moltes són les conclusions que es deixen veure en el treball de Douglas. La més important és que cal deixar de veure la societat com un tot orgànic i veure-la com un tot simbòlic. D’aquesta manera es mostra que els rols socials contradictoris donen forma al pensament simbòlic i creen en certa manera la consciència col·lectiva. Una part central del seu argument rau en que el comportament racional involucra la classificació i que l’activitat de classificar es un universal humà. La classificació és inherent a la organització. Organitzar requereix classificar, aquesta classificació està en la base de la coordinació humana. Pel que fa a les religions primitives, no són tant simples com s’ha pensat des dels evolucionistes. En les seves estructures simbòliques hi ha un espai per la meditació sobre els grans misteris de la religió i de la filosofia. La reflexió sobre la brutícia implica la reflexió sobre la relació entre l’ordre i el desordre, el ser i el no ser, la forma i l’informe, la vida i la mort.  

La impuresa, en aquest cas, és un sistema de protecció simbòlic de l’ordre cultural. Com que hi ha amenaça, hi ha divisió entre grups antagònics, que passen a ser contradiccions. Les contradiccions són amenaces, és aquí quan apareix el tabú, que confronta allò ambigu i ho col·loca a la categoria de sagrat. El tabú redueix el desordre intel·lectual i social, és un mecanisme per protegir les categories distintives de l’univers. El tabú existeix per preservar la puresa. Que una cosa sigui bruta i contaminant acaba servint per preservar-la. El tabú depèn de la complicitat de la comunitat, si els seus membres no estan compromesos, la comunitat no pot sobreviure, per això és necessari que es facin advertències per no saltar-se els valors de cada societat. Tothom plora i riu, tothom té por en segons quines situacions. Cada cultura doncs, pot ser estudiada i entesa en relació als objectes i valors que tem. Les persones temen el mal i proven d’aferrar-se al que, segons la seva organització emocional o cognitiva consideren “correcte”.

La impuresa entesa com a pèrdua de santedat, de Déu, etc. És correlativa a la transgressió de les prohibicions que aïllen de forma absoluta determinats temes simbòlics carregats d’abominació. Les prohibicions, com que s’oposen al contagi de la impuresa, protegeixen la salut moral del cos social, preserven la unitat.

També ve a dir Douglas que les prohibicions rituals són el problema central de la història de les religions i el seu estudi. Douglas demostra que la “brutícia” profana i la “taca” sagrada, contribueixen a la constitució d’un ordre simbòlic, és a dir, lògic, que opera a partir d’exclusions i inclusions. Per exemplificar tot això, en el tercer capítol analitza les abominacions del Levític.

Així doncs, una de les conclusions principals seria el fatal paper que Frazer ha tingut per a l’estudi comparat de les religions. Frazer, segons diu Douglas, va marcar la pauta, el guió que havien de seguir els antropòlegs que, sense qüestionar-s’ho, han estudiat les religions observant unes suposades creences falses en l’eficàcia de la màgia. Aquesta idea introduïda per Frazer, hauria “embrutat” l’imaginari col·lectiu fins al punt d’orientar cap a una direcció concreta els estudis antropològics.

Al final del capítol Douglas enumera dues conclusions, la primera és que no hem de seguir els consells de Frazer i “no hem d’esperar arribar a una comprensió de la religió si ens limitem a considerar la creença en éssers espirituals.” (Douglas 2007 [1966]: 46). El que nosaltres anomenem brut o perillós, d’altres societats àgrafes ho anomenen tabú. Radcliffe-Brown havia parlat del tabú primitiu, Douglas el que fa és extendre la funció protectora del tabú a totes les societats. La qüestió doncs és que més val deixar d’escarrassar-se en perfilar diferents definicions de religions i intentar començar a comparar els punts de vista que tenen els diferents pobles en torn a les idees del “destí humà i el seu lloc a l’univers.” (Douglas 2007 [1966]: 46). La segona conclusió important, i que l’autora utilitza per tancar el llibre és que “no hem d’esperar arribar a una comprensió de les idees que té altra gent sobre el contagi, el sagrat o el secular, fins que no les haguem enfrontat amb les nostres.” (Douglas 2007 [1966]: 46).

- Del lector

Les conclusions que es poden treure són que les mateixes hipòtesisi que l’autora es formula al principi del capítol són les concluents d’aquest mateix. No hi ha escales evolutives sinó diferents sistemes de classificació.

En relació a l’obra de Mary Douglas, Purity and Danger és clarament un punt d’inflexió, no només per la pròpia autora sinó per l’antropologia en general. El llibre “rescata” la disciplina i la obra a altres horitzons, li dóna noves perspectives i nous punts de vista des d’on encarar-la. Evidentment és el llibre més important de l’autora però segurament també ho és de tota l’antropologia simbòlica –respectant sempre els treballs impecables de Geertz o Turner–. És un llibre cabdal per a qui vol entendre l’antropologia de finals del segle xx, les noves aportacions i les noves línies actuals d’investigació que, tot i que tenen les arrels en els primers antropòlegs, difereixen moltíssim d’aquells treballs inicials. Segurament Douglas i els seus contemporanis de la segona part del segle xx són els responsables de la maduració de la antropologia, del seu eixamplament i de la seva majoria d’edat.

Purity and Danger a més, també reflecteix l’esperit dels nostres dies, de l’avui, de l’època en que vivim. Tot i ser escrit el 1966, l’estudi de la relació entre el risc, el tabú i el perill són més que mai aplicables a la nostra òrbita social. En aquest sentit, en el seu capítol introductori l’autora examina la idea que la brutícia es pot comprendre des de dos punts: la cura per la higiene i el respecte a les convencions socials.

Personalment, Purity and Danger ens impressiona. Les idees de Douglas són tant trencadores, tant innovadores i genials. Tant òbvies i fins ara tant invisibles. El llibre en general és una banquet per la ment, però el primer capítol queda difuminat al costat del que el segueix. És una introducció, una presa de contacte on s’introdueixen petites dosis de Douglas. Però la Douglas autèntica, les grans aportacions es poden llegir més endavant i en altres llibres. És per això que, tot i que la lectura de Purity and Danger ens ha aportat moltes coses, no hem disfrutat tant com voldríem analitzant un capítol que trobem que reposa a l’ombra d’altres escrits molt més transcendentals de l’autora.

------------

A partir del text: Douglas, Mary: “Impureza ritual”, Pureza y peligro: un anàlisis de los conceptos de contaminación y tabú, Buenos Aires: Nueva Visión, 2007 (1966).